Cesc Gay «La vida no té el dramatisme que nodreix el cine»

En la seva setena pel·lícula apareix un gos anomenat Truman, però no és la seva història el que ens explica. En realitat, a Truman el director català Cesc Gay se serveix de dos amics d'infància, Julián (interpretat per Ricardo Darín) i Tomás (per Javier Cámara), que es reuneixen per dir-se adéu per última vegada per meditar sobre l'amistat masculina i sobre com ens enfrontem a la malaltia i la mort.

-De pel·lícules titulades amb el nom d'un gos n'hi ha moltes, però cap d'elles és com Truman.

-Aquí el gos és una excusa, el vehicle a bord del qual explico un viatge de comiat. Usar-lo em va permetre situar la pel·lícula en un pla més lleuger i mantenir-la allunyada del drama exagerat. I em va semblar molt tendre que algú en una situació com la que viu Julián es preocupi sobretot pel que farà amb el gos. A més, els gossos són un bon reflex dels seus amos. Truman és un animal ferit, ­coix i amb cicatrius, just com Tomás.

-La pel·lícula s'enfronta a la mort de Julián amb la mateixa actitud que ell mateix: no rebutja el sentimentalisme, però en canvi sí que s'aparta del que és l'exhibicionisme emocional.

-Sí, perquè en general el cine viu de l'exageració. Menteix molt i, alerta, em sembla bé, però crec que l'actitud de Truman és molt més pròxima a la realitat que el tremendisme que moltes pel·lícules gestionen. La vida no té el dramatisme que nodreix el cine. Acompanyes algú que s'ha de morir al metge, o a la funerària, i les converses són molt mundanes, desgraciadament ho vaig poder comprovar per mi mateix. La vida segueix malgrat tot i tots.

-Parla de les connotacions personals que la pel·lícula té per a vostè. ¿Li va resultar terapèutic fer-la?

-Crec que el més adequat per fer teràpia no és posar-se darrere de la càmera, sinó estirar-se al divan del psicòleg. Però jo només sé fer pel·lícules sobre coses que em són pròpies. Amb el temps un acumula vivències, i algunes d'elles causen ferides que és necessari tractar. A mi la ficció m'ajuda a entendre'm ­millor.

-¿Per què creu vostè que en general ens costa tant de parlar de la mort?

-Perquè ens fa por, i perquè és trista. I som una societat cada vegada més frívola i menys espiritual. Ens entestem a viure la nostra vida com Peter Pan, i per tant estem cada vegada menys connectats a la mort. I quan la vida t'hi enfronta de sobte, amb una inesperada trucada telefònica, és com un tsunami que t'arrossega, i comences a analitzar les coses des d'un lloc nou. És el que la pel·lícula intenta reflectir.

-¿En quina mesura va voler que Truman funcionés paral·lelament per reflexionar sobre el dret de tota persona a una mort digna?

-No parla de l'eutanàsia, però estaria bé que contribuís a un debat. No pretenc jutjar ni donar lliçons, no m'agraden les pel·lícules que ofereixen receptes vitals. Prefereixo deixar els meus personatges en un punt que permeti a l'espectador imaginant-los prenent o bé un camí, o bé un altre. En tot cas, crec que l'obstinació de la medicina per allargar vides és desmesurat. I que cadascú hauria de ser lliure per decidir quan i en quines condicions vol anar-se'n, sobretot perquè els últims moments d'una vida poden ser terribles.

-Les seves pel·lícules es recolzen molt en la paraula, però, al final, en elles el més important és el que no es diu.-De fet, vaig voler que en molts plans de Truman el que es veiés no fos el personatge que està parlant, que és el més habitual, sinó un altre que no parla sinó que mira o escolta. Em sembla que contemplar algú que escolta explica molt més, i és més gratificant per a l'espectador, que algú que parla. I això és molt difícil per als actors, perquè estan acostumats a parlar.

Notícies relacionades

The propaganda game

La verdad

-Fent una ullada als diversos treballs de la seva filmografia també es pot comprovar que la majoria de les seves pel·lícules són històries d'homes. ¿Per què?

-No és una cosa conscient i, sincerament, després d'Una pistola en cada mano i ara de Truman estic una mica cansat d'homes. El que passa és que les dones acostumen a tenir una relació molt més oberta i explícita amb les emocions. Si hagués estat protagonitzada per dones, Truman hauria sigut una pel·lícula molt diferent, molt més frontal. I és precisament la contenció amb què els homes ens solem enfrontar als sentiments el que em resultava dramàticament atractiu.