'Truman': una simfonia d'afectes enfrontats

El que relata l'última pel·lícula de Cesc Gay entra en el terreny del drama dolorós (un home afectat de càncer terminal es reuneix amb el seu vell amic com a comiat), però pot ser tractat de moltes maneres diferents. El director d'A la ciutat elegeix la renúncia explícita de tot sentimentalisme per afrontar de forma despullada, i natural, el retrobament que és també un adéu.

Com en gairebé tota l'obra de Gay, Truman (nom del gos del protagonista, personatge en aparença passiu però capital en la comprensió final dels afectes que tracta el film) estableix la seva força a partir del text i la impecable direcció d'actors. Ricardo Darín i Javier Cámara, a qui Gay ja ha dirigit en anteriors ocasions (Ficció, Una pistola en cada mano) estableixen un suggerent duel que no permet la compassió fàcil entre els seus respectius personatges. Recompensats tots dos amb el premi al millor actor en l'últim Sant Sebastià, Darín, com el malalt que només tanca bretxes amb el seu passat mentre afronta la mort, i Cámara, com l'amic que viatja des del Canadà per passar quatre dies amb ell a Madrid, aconsegueixen en tot moment que el somriure aflori sobre el plor. I això és una cosa bastant difícil d'aconseguir quan es toca un tema com aquest i sabem que la ironia i els sarcasmes del malalt no són res més que una protecció final contra el món.

DUEL ACTORAL / Però Gay juga molt bé altres cartes. És evident que Truman s'assenta en la descripció d'aquestes dues figures i en el fantàstic duel actoral entre Darín i ­Cámara, encara que el personatge de l'últim és una mica més feble en el guió. Però el director també ha construït molt bé les cares efímeres, però substancials, que van apareixent escalonadament en el relat. El personatge de la cosina, per exemple, o el que encarna Eduard Fernández, que serveix per mostrar al protagonista malalt que no tot és tan vitriòlic ni menyspreable dins de les relacions humanes com ell creu.

Sent un duet, Truman és també un film sobre els punts de trobada i de desacord amb els altres. En definitiva, un suggerent tapís de com ens relacionem i què esperem dels altres quan, almenys per a un, tot arriba a la fi. Sense drama fàcil, amb sobrietat, atent al detall i al conjunt.

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

La verdad

The propaganda game

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat