Un premi Herralde a la faràndula

La novel·lista, poeta i assagista Marta Sanz ha publicat novel·les en què el gènere negre ha sigut la cullerada de sucre necessària per prendre's una medicina amarga i altres en què ha preferit ser exigent amb el lector i no posar-li les coses fàcils. A Farándula, el llibre pel qual ahir va rebre el premi Herralde de novel·la, Sanz diu haver-se posat «impertinent». Però en aquest cas, a través de la sàtira, amb diverses derivades del neoliberalisme (la situació de la professió teatral, les pressions perquè els intèrprets no siguin actors polítics, les trampes que paren les xarxes socials) i no amb el lector que, diu, trobarà un llibre «més amigable» que alguns títols previs amb l'auxili «del riure com una forma d'expressar la indignació».

La sàtira de Sanz va dirigida a «les coses que estan passant, la ideologia dominant que ens ven la crisi com a oportunitat, amb el bonrotllisme i el discurs de l'emprenedoria que culpa els malalts de càncer o els aturats per no ser positius o imaginatius». Més enllà del discurs, Farándula és «una novel·la que parla del teatre», en què apareixen «actors molt reconeixibles però no identificables», protagonitzada per personatges com una actriu, Valeria Falcón, que visita una vella glòria del teatre que pateix la síndrome de Diògenes, joves actrius emergents, primes però que es veuen grasses a la pantalla, o un guanyador de la copa Volpi, un triomfador que afronta les conseqüències de tenir una postura política pública.

EL TEATRE, UNA METÀFORA / L'editor d'Anagrama, Jorge Herralde, es va felicitar pel fet d'haver premiat «una de les millors escriptores espanyoles», per la qual ja fa quatre novel·les que aposta a fons, i li va desitjar que l'obra que es publicarà d'aquí dues setmanes «sigui un esglaó més cap a la fama farandulera» de Marta Sanz. Un bon desig que, si es fa realitat, la mateixa destinatària dels elogis potser trobaria incòmode.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El món del teatre ha sigut elegit per Sanz com una perfecta «metàfora d'aquest món en què vivim, que està buit». Amb un oripell extern, «un glamur prestat» que no es correspon amb la precarietat «d'una professió que ha arribat a tenir un índex d'atur del 90%». La situació dels actors que es posicionen políticament, objecte de crítiques despietades a les xarxes, en què «s'ajunten l'amor més incondicional i l'odi més gratuït», li serveix també per abordar críticament «la ideologia de Silicon Valley», una postura «que s'està posant de moda». «A través dels personatges s'està parlant d'un canvi de temps, d'un canvi de model, d'un canvi ideològic global que es correspon amb el neoliberalisme que ens fa obsolets, ens fa vells abans de temps».

Per la seva part, el professor d'Història de l'Art de la Universitat de Múrcia Miguel Ángel Hernández ha sigut el finalista d'aquesta edició, amb la seva segona novel·la a Anagrama després d'Intento de escapada (2013). El instante de peligro, sosté, és, en relació amb la seva novel·la anterior, «una reconciliació amb l'art i les emocions».