La guerra civil en 30 lliçons

Arturo Pérez-Reverte diu que el seu nou llibre, La guerra civil contada a los jóvenes (Alfaguara), té l'origen en un arravatament d'indignació davant aquell llibre de text, retirat amb oprobi fa un any, en què es deia que Federico García Lorca «va morir a prop del seu poble durant la guerra d'Espanya» i que Antonio Machado, després de ser nomenat acadèmic, «passats uns anys se'n va anar a França amb la seva família i hi va viure fins que va morir». Una vegada passat l'escàndol, els autors del despropòsit van explicar que el seu text no tenia intenció política, sinó que únicament esquivaven detalls innecessaris per a nens de primària. Davant les dues coses, llibre i justificacions, l'escriptor va decidir desenfundar una cosa, i ha desenfundat un llibre amb 30 brevíssims capítols il·lustrats per explicar aquella guerra escamotejada a lectors «d'entre 11 i 16 anys, malgrat que -afegeix- a algun adult tampoc li aniria malament». Es tracta, explica, d'«un aperitiu, molt digerible, amb la voluntat de ser objectiu i equànime» que desperti l'interès als més joves en futures lectures, amb el convenciment que aquest llibre de text no era per desgràcia una excepció.

Pérez-Reverte lamenta aquesta discreció sobre el passat davant la canalla: «Si al nen li escamotegem l'horror i el dolor, el fem més vulnerable», sosté. Així que en el seu llibre hi ha poetes camí de la fossa, dones a les quals rapen, afusellaments i bombardejos. «El meu pare i el meu avi van ser marins de la República, a la meva família política hi havia falangistes, i la gent que va viure tot allò era la que parlava de la forma més intel·ligent, tolerant, prudent i menys enverinada, perquè la seva prioritat és que no tornés a passar», sosté. Però quan la memòria és de segona mà, com la que arriba avui en dia als joves, les possibilitats de tergiversació es multipliquen.

L'equanimitat que ha buscat Reverte no és imparcialitat. Es parla de les represàlies d'un bàndol i l'altre però es recorda que «mentre a la zona governamental aquesta barbàrie era, en bona part, fruit del desordre i obra d'elements incontrolats, a la zona rebel els assassinats eren tolerats i fins i tot organitzats pels comandaments militars, a fi d'eliminar tota resistència i atemorir la població». Se sosté que als dos bàndols hi va haver «casos d'infàmia» i gent que es va mostrar «humanitària i compassiva». Les xifres de víctimes de la repressió que l'autor dóna per bones són de 180.000 a càrrec dels sublevats i 50.000 al bàndol republicà. «I deixo clar que una república legítima va ser destruïda per una rebel·lió il·legítima, però també que uns i els altres havien conspirat contra aquella república i que als dos costats hi va haver víctimes i botxins i tots van abocar sang», afegeix.

A l'hora de relatar la guerra civil hi ha qui se centra en la qüestió política i social i a l'altre extrem hi ha els que en fan història bèl·lica, o pura èpica. En aquest cas l'escriptor creu haver arribat a un balanç satisfactori: «Parlo molt de la rereguarda, de les represàlies, de la fam, dels intel·lectuals, i també de les batalles».

Cada pàgina, tot just un paràgraf llarg, és el fruit del resum dràstic dels 20 folis per capítol que va arribar a escriure el novel·lista. Aquest és, juntament amb el desig de centrar-se en el mínim comú denominador «compartible per la gent honrada», el motiu d'haver deixat fora del llibre, «entre altres 200.000 coses que no cabrien», conflictes dins del conflicte com el català o el basc.

UN LLIBRE MOLT GRÀFIC / Més enllà dels brevíssims textos, gran part de l'atractiu del text està en les 30 il·lustracions de Fernando Vicente que il·lustren cada capítol. «La guerra civil la recordem en blanc i negre, així que no es podia acolorir. A més així es manté aquell aspecte sinistre i amarg del que és la guerra», valora Pérez-Reverte, entusiasmat amb el resultat. L'aire vintage, de fet, té una mica d'aquells llibres de text o enciclopèdies escolars de fa unes quantes dècades. Com si als anys 50 l'enciclopèdia Álvarez hagués pogut ser escrita en un país molt millor que aquella Espanya.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vicente ha fet servir com a referents les fotografies de l'època, especialment alguns anònims conegudíssims i treballs d'Alfonso i Centelles (a vegades combinant en una mateixa il·lustració, per exemple, imatges de tots dos), a més a més del fecund cartellisme que es va desenvolupar durant el conflicte.

Els capítols 27, 28, 29 i 30 van més enllàdel conflicte bèl·lic. Hi tenim la repressió i el Valle de los Caídos, l'entrada a París dels republicans de La Nueve, els maquis i, finalment, el retorn de la democràcia. Perquè a aquest jove lector li quedi clar (a Pérez-Reverte se li nota que no comparteix certes visions negatives sobre la Transició, però aquest pot ser un altre llibre) que la història pot tenir final feliç.