Care Santos: "Tota família té una novel·la"

L'origen de l'última novel·la de Care Santos, ‘Diamant blau’ (Columna / Destino), està en les històries que li explicava la seva àvia, que havia sigut una joveneta de casa bona a punt d'ensorrar-se, industrials del sector del tint a Mataró cap al 1927, que es va casar amb un humil lleter. La recerca als arxius va permetre a Santos remuntar-se fins al segle XVIII i trobar l'estranya història d'un avantpassat, Joseph Pujolar, que es va casar amb quatre dones, quatre anys consecutius, el mateix dia de març i amb el mateix capellà, fins que al final en lloc de morir-se elles va ser ell qui se'n va anar al més enllà.

Però, adverteix, no és que la seva família tingui un passat espectacular, encara que sí alguna mitologia particular amb substància (l'ocell blau del títol i un rellotge que toca quan algú de la família mor, als quals ha trobat un lloc afegint ficció a la realitat comprovable). “Tota família té una novel·la. La cosa és trobar-la. Tenim poca memòria, hi ha històries que ningú reté o que les mares expliquen a les filles i es queden en batalletes del sopar de Nadal. Però les històries domèstiques tenen importància. Són –afegeix Santos– les que realment tenen importància”.

Care Santos va anar fent seure els seus familiars un per un, per veure quin fragment de la història de la família recordava cadascun. Després va venir la recerca de documentació. “És un exercici boníssim, que recomano a tots els que vulguin saber alguna cosa dels seus orígens –comenta–. No quedava ningú d'aquells temps de què em parlaven, però les històries queden. És fantàstic descobrir com les persones han mort, les cases han desaparegut, el moment ha passat, però hi ha històries que arriben fins a nosaltres”.

ELS AVANTPASSATS

Al principi hi havia aquell Joseph Pujolar, cabaler del Mas Batet de la Garrotxa, de qui queda als registres parroquials la història de les seves esposes mortes a un ritme anual. “Aquest senyor demanava una novel·la a crits”, diu Santos. I a partir d'aquelles poques dades, es va posar a treballar. Aquell misteriós rellotge (de nou un objecte totèmic, com a ‘Desig de xocolata’; “No ho puc evitar”, admet Santos) lliga aquesta trama que es desenvolupa entre 1723 i 1727 amb la història del fabulós rebesavi de l'escriptora.  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquell Silvestre Pujolar, explica Santos, “va aixecar al cap de la terra, va fundar una tintoreria a Olot i se'n va anar a Mataró, on va acabar muntant la indústria de tints més gran de la ciutat, en una data que coincideix amb la tercera carlinada, que a Olot va ser molt salvatge”. A ell el segueix el besavi de l'escriptora, Florià Pujolar, que va experimentar la ruïna familiar. Fins a arribar finalment a l'exuberant àvia de Care Santos, la burgeseta Teresa Pujolà, que es va casar amb el lleter Claudi Torres.

HISTÒRIES DE L'ÀVIA

“Ella es va escapar de casa: estava destinada a tocar el piano i casar-se amb un bon partit, i va acabar munyint una vaca. La meva àvia ho explicava com l'amor de la seva vida. Era una gran narradora d'històries. Quan entràvem a casa seva, ella apagava la tele i es posava a parlar: històries de marcians, o ens explicava que l'avi tornava des del més enllà i li preguntava per la família, que tornava despentinat i ella el pentinava, que venia molt elegant perquè el van enterrar amb un vestit de mudar…”.  Uns dots narratius que, explica Santos, estan en l'origen de la vocació d'escriptora de la seva néta.