El partit de tornada del Tricentenari del 1714

Ja ha passat un any de les grans celebracions del Tricentenari del 1714. De la commemoració en va quedar un relat dominant: llavors es van perdre les llibertats nacionals, defensades a ultrança per la mobilització popular, es va malmetre un sistema constitucional que ja havia desenvolupat el germen de la democràcia i el progrés econòmic i es va imposar un règim repressiu que no va aconseguir la modernització d'Espanya sinó que la va endarrerir, en un episodi més d'una confrontació entre Espanya i Catalunya que venia de lluny i ha tingut continuïtat fins avui. El programa del 2014 va deixar passar l'oportunitat de confrontar aquest plantejament amb altres visions, però aquest debat viu una segona volta amb l'inesperat èxit editorial de la veu discrepant de Jordi Canal amb la seva ‘Història mínima de Catalunya’ (Turner, dos mesos entre els més venuts) i el Premio Nacional de Historia del Ministeri de Cultura concedit a l'historiador i rector de la Universitat de Lleida Roberto Fernández, pel seu ‘Cataluña y el absolutismo borbónico’ (Crítica).

CATALUNYA I ELS BORBONS

Davant la visió sinistra que ha quedat de la imposició del règim borbònic, Roberto Fernández destaca que “Catalunya va tenir en les polítiques borbòniques un bon aliat. A partir de 1714 el XVIII va ser un segle magnífic per a Catalunya; la causa va ser una bonança econòmica general, que les classes dominants van saber aprofitar molt bé, però a més bastantes polítiques del reformisme borbònic, en el comerç, en la indústria, en la creació d'institucions culturals, van ser bones per a Catalunya, i moltes d'elles dialogades amb la burgesia catalana”. Davant aquesta visió s'aixeca el “paradigma historiogràfic dominant” a Catalunya, austriacista, “que planteja que ells eren els verdaders patriotes”. “S'ha tractat més la guerra que la resta del segle, i s'han oblidat aspectes fonamentals que s'haurien de poder debatre fora de la pressió de la política i de la ideologia”, lamenta. En lloc d'aquest debat, vam tenir el simposi ‘Espanya contra Catalunya’. O, a l'altre costat, articles que reciclaven arguments ja desfasats sobre la guerra com un conflicte simplement dinàstic o la resistència d'una societat arcaica, sense tenir en compte les aportacions recents d'un Joaquim Albareda o un Albert García Espuche.

Progrés econòmic al marge, ¿el balanç va ser negatiu nacionalment? “Vivien el seu segle amb les seves realitats, no les del nacionalisme del segle XIX o XX. Van seguir sentint-se catalans, diferents de la resta de pobles de la monarquia hispànica, però van articular el doble patriotisme que expressa Capmany, ‘Catalunya és la meva pàtria, Espanya és la meva nació”.

EL PES DEL PASSAT

Encara que prefereixi no analitzar en excés les commemoracions del 1714, les opinions de Fernández sobre “l'excessiu pes de la història per construir el futur” a Catalunya deixen clara la seva postura. “Els morts no solen decidir la vida dels vius. Un excés d'historicisme coarta la llibertat de les generacions. Crec que la història no ha de servir per ideologitzar o nacionalitzar els individus, sinó per convertir-los en individus amb esperit crític que lliurement projectin el futur que considerin”. Jordi Canal va més enllà, i amb Ricardo García Cárcel considera Catalunya "una societat malalta de passat".

UNA HISTÒRIA NO NACIONALISTA

La ‘Història mínima de Catalunya’ de Jordi Canal, professor de l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials de París, va per descomptat molt més enllà del debat sobre el XVIII, i planteja que "tota història nacionalista és una història falsa". I polemitza sobre qüestions encara més generals. “Coses que es donen per fetes, com que Catalunya és una nació des del segle IX, amb tota normalitat”, diu. O que la castellanització només va ser un procés impulsat des de Castella, o negar, diu, que a Catalunya sempre hi ha hagut diverses llengües a més del català, com el llatí, l'hebreu, l'àrab, l'italià o el castellà. O conflictes absurds com el de la propietat de les quatre barres entre Catalunya i Aragó. “Cap escut quan apareix és d'un territori, és d'una família”, recorda. Cosa (la utilització de la història com a eina de nacionalització) en què, diu, “les historiografies nacionalistes espanyola i catalana són dos miralls”.

Notícies relacionades

1714, arengues i arguments

Albert Sánchez Piñol: "El 12 de setembre del 1714 no s'ha explicat"

Canal discrepa de les últimes interpretacions sobre les institucions catalanes abans de la derrota davant Felip V. “Ni Estat, en el sentit del que avui entenem per Estat, ni democràtiques”, sosté. “No es va tractar de la fi de la nació catalana ni de la supressió d'un sistema democràtic”, afegeix.

“S'ha simplificat i nacionalitzat el conflicte, s'ha vist només en una clau en lloc de veure que és un territori que no necessàriament és una nació, un estat o una democràcia en el sentit contemporani, que es veu immers en una sèrie de conflictes interns i externs. És una guerra de successió, però al mateix temps és una guerra internacional, però al mateix temps és un conflicte religiós, però al mateix temps hi ha una guerra entre catalans, però al mateix temps a Castella hi ha també austriacistes... Cosa que no pots vendre políticament”. És "una barbaritat", sosté, projectar conceptes contemporanis 300 anys enrere "per donar a entendre que el conflicte d'avui, del 2015, és un conflicte que va començar almenys el 1700, si no amb els Reis Catòlics".