Paco Ibáñez: "Jo aposto per França'"

La gira ‘Vivencias’, que va començar a caminar fa un any, amb motiu del 80è aniversari del cantautor, s'acomiada del públic barceloní dimecres al Palau (21.00 hores), dins del Festival del Mil·lenni. Paco Ibáñez rep aquest diari a casa seva, afectat pels dramàtics fets de divendres a París, ciutat que el va acollir durant tants anys i amb la qual manté vius molts afectes. “L'horror existeix, cada dia és més palpable”, afirma.

-Ha actuat fa poc a París i coneix la mentalitat francesa. ¿Com veu el seu estat d'ànim?

-Tinguis la mentalitat que tinguis, quan passa una cosa així, ¿què fas? El món ha de combatre aquest dimoni i la solució està a crear els països units, no els ‘estats units’. Els immigrants, a França, s'han integrat, però els està desintegrant aquesta minoria de fanàtics. No s'ha de caure en “tots els àrabs…”, no, són els fanàtics.

-¿I França aguantarà?

-Hi ha un deteriorament cultural: el bulevard Saint-Germain s'ha omplert de botigues de roba, amb aquest interès a aparentar. Però França segueix sent França, encara que s'hagi enfosquit. Un país bandera en cultura, solidaritat, projecció individual i col·lectiva. Jo aposto per França.

"Els immigrants, a França, s'han integrat, però els està desintegrant aquesta minoria de fanàtics. No s'ha de caure en “tots els àrabs…”, no, són els fanàtics"

-La seva gira ‘Vivencias’ va unida a un programa educatiu a partir de les seves cançons. ¿El mou la divulgació de la literatura?

-Sí, aquest és un gran premi per a mi, un premi que, a diferència dels altres, sí que accepto. Si als nens els diuen que estudiaran amb cançons de Paco Ibáñez diuen “¡quin rotllo!”, però després es troben amb ‘Don Dinero’ i descobreixen un món.

-La cançó segueix sent un mitjà poderós.

-Sí, això és gràcies a la cançó. ¿Quants joves s'han desviat d'un camí perquè mals mestres no han sabut seduir-los? Hi ha un art a despertar aquesta sensibilitat, a fer veure què hi ha darrere d'un poema.

-Aquest any ha actuat a Andalusia, Múrcia, Galícia, Andalusia… El seu camp d'acció s'ha ampliat des que hi ha menys ajuntaments del Partit Popular.

-N'hi ha menys, ¡però sempre n'hi haurà massa! Però ara ja podem començar a dir que sí a moltes propostes.

-Manté el veto als municipis del PP.

-Sí, no m'hi veuran mai, i si m'hi veuen és que m'han enganyat o perquè m'he despistat.

-¿Nota que es respira un altre ambient?

-Ja li diré després de les pròximes eleccions. Anem bastant a les fosques encara. Ja ho veurem. Jo, encantat, agafo la guitarra i a cantar, que és el que jo faig.

"No em veuran mai actuant en un municipi amb ajuntaments del Partit Popular. I si m'hi veuen és que m'han enganyat o perquè m'he despistat"

-Encara que en altres temps vostè també va acabar sent bastant crític amb els socialistes.

-Home, bastant no, ¡totalment! Potser són els menys pitjors, es poden acceptar encara que amb pinces, però no van gaire lluny: són manejables, s'adapten a totes les situacions. I amb Podem tampoc tinc gaire confiança. I Ciutadans…, bé, ¿quan marxem d'aquí?

-No actua a Madrid des del 2002. ¿S'obre ara la possibilitat que hi vagi a cantar?

-Sí, crec que serà al febrer, amb un espectacle nou. Madrid sempre m'ha rebut molt bé, i em cau bé el madrileny castís. Quin suplici ha sigut tenir la Botella aquesta, que no hi havia qui es begués el que hi havia a dins…

-Els retirs a l'estil Lluís Llach no van amb vostè.

-Jo seguiré cantant fins després de mort. No entenc això que un artista es jubili. És molt estrany, ¿no? Podria passar que no tingués ganes de cantar, però resulta que no, que sempre en tinc ganes.

"Madrid sempre m'ha rebut molt bé, i em cau bé el madrileny castís. Quin suplici ha sigut tenir la Botella aquesta, que no hi havia qui es begués el que hi havia adins…"

-En els recitals s'ho pren amb calma: dues parts, un parell d'hores…

-S'allarguen, sí, perquè la gent et va demanant. Potser no has cantat aquella que algú ha vingut a sentir i te la demana, i jo em deixo portar. Encara que abans de sortir a escena sempre hi ha una tensió, ¿eh? Fins que se sent la veu de José Agustín Goytisolo, “En tiempos de ignominia…”

-Actua al Palau, on va debutar tard, el 1991.

-Sí, llavors van ser cinc nits. Cantar al Palau és un altre premi. Aquella bellesa, és una meravella. És sortir i obrir la boca, no cal ni que cantis.

-Actuarà en una Catalunya que no té nou govern.

-Segueixo el tema, sí. S'estan arrossegant amb aquesta idea que la independència ha de ser la meitat més un. No, la independència ha de tenir més solidesa, una majoria aclaparadora. I Artur Mas, volent ser el Napoleó de l'assumpte. Vostè sap que jo estic sempre amb els catalans, però això està fet amb trampa. ¿Per què ha de caure Mas en aquesta provocació que fa el joc al fastigós de Rajoy?

"Segueixo el tema català. S'estan arrossegant amb aquesta idea que la independència ha de ser la meitat més un. No, la independència ha de tenir més solidesa, una majoria aclaparadora"

-¿Quin hauria de ser el camí, llavors?

-Trobar algú capaç d'aconseguir un percentatge més alt de suport, que justifiqui una independència. Jo vaig cantar al Camp Nou per la llibertat d'escollir, i segueixo en això, ¿eh? La llibertat és sagrada, però no amb trampetes i travetes, ni col·locant una meitat de Catalunya contra l'altra meitat. Un referèndum sí, és clar, això sí, aquí jugues net. I la teoria del xinès.

Notícies relacionades

L'edat d'or del trobador

Paco Ibáñez, cançons per a dies de guerra

-¿En què consisteix?

-El xinès va agafar un pic i es va posar a fer un túnel per travessar una muntanya. “Així no acabaràs mai”, li van dir. “Sí, però vindrà el meu fill i seguirà cavant, i després el seu…” Doncs això, s'ha de tenir paciència i esperit xinès: convertir el 51% en un 55%, i en un 70%. Si no, és trepitjar en fals.