Els que van gosar caricaturitzar Franco

Joan Guillén “va gosar” publicar a 'Tele/Exprés', el 1977, any de les primeres eleccions democràtiques, les que probablement van ser les primeres caricatures de Franco aparegudes en la premsa espanyola des del final de la guerra civil, el 1939. I per això va rebre amenaces de mort de l'extrema dreta franquista, igual que el propietari del diari, Sebastià Auger, a qui li van fer arribar el missatge que si volia veure el seu nou director "era al dipòsit de cadàvers”. Guillén és un dels humoristes gràfics i artistes que el dibuixant Jordi Artigas destaca en el petit volum 'Caricaturas franquísimas' (Ediciones La Tempestad), versió castellana, ampliada, actualitzada i revisada de 'Caricatures de Franco' --publicat per La Campana el 1995 i avui pràcticament introbable--, la publicació del qual coincideix amb el 40 aniversari de la mort del dictador, que es compleix aquest divendres, 20 de novembre.

Artigas, que al llarg dels anys s'ha dedicat a recopilar caricatures en biblioteques i hemeroteques, n'ha seleccionat unes 300 sobre el dictador de més de 130 dibuixants des del 1936 fins avui, encara que també n'inclou alguna d'anterior, com la que Lluís Bagaría va publicar el 1923 al diari El Sol quan van nomenar Franco cap de la Legió.      

FERRERES I VÁZQUEZ DE SOLA

L'autor --impulsor del projecte La Memòria dels Dibuixants, web que reivindica els noms d'autors catalans represaliats pel franquisme-- destaca també dos dibuixants més a més de Guillén. Miquel Ferreres, de qui EL PERIÓDICO publica diàriament acudits gràfics, per la seva perseverança a seguir recordant l'allargada ombra de Franco: “El va ressuscitant periòdicament i eo dibuixa a l'infern amb els seus col·legues Hitler i Mussolini i amb alumnes avantatjats com Pinochet i Gaddafi”. També ressalta la tasca d'Andrés Vázquez de Sola, que "a l'exili francès va publicar moltes caricatures a la premsa i les va reunir en antologies”.

A noms com Perich, El Roto, Chumy Chumez, Alfons López, Fer, Mingote o Peridis 'hi sumen dibuixants estrangers com el francès Plantu o el suec EWK (Evert Gustaf Adolf Karlsson), que també van fer de Franco diana del seu humor satíric. 

EXILI I CLANDESTINITAT

Si durant la guerra civil aquestes caricatures només es van poder veure a la zona republicana, acabat el conflicte i durant la dictadura van sorgir en la clandestinitat –“en fulletons socialistes, comunistes, de la CNT...”- o a l'exili. Altres mai van veure la llum, com reconeixerien, recorda Artigas, autors com Cesc, que “admetia que la majoria de dibuixants encara que les pensessin ja no les feien perquè sabien que no sortirien”, o Forges, “que tot i que en va dibuixar algunes deia que sempre es quedaven al calaix”.

PERSEGUITS I EMPRESONATS

“Hi ha molts dibuixants que van ser perseguits, amb penes de presó i mort que no van arribar a complir-se. Encara que alguns sí que van anar a la presó, com Escobar, que va estar a la Model bastant de temps per unes caricatures de Franco que va publicar a 'L', o José María Carnicero, que va col·laborar en la revista satírica antifeixista La traca de València, el director de la qual (Vicent Miquel Carceller) va acabar afusellat pels franquistes”, explica Artigas.

Notícies relacionades

‘El Messies’ porta el Nadal al Palau

‘Best-sellers’ també fora de casa

L'autor no dubta del poder de l'humor i la sàtira davant la repressió i els totalitarismes. “Els dictadors no admeten cap ridiculització ni crítica. D'aquí ve l'odi amb què Franco els va perseguir. El mateix va passar, per exemple, amb Hitler i, sense anar més lluny, ara ha passat amb l'Estat Islàmic i 'Charlie Hebdo'. Els tenen por, si no no els perseguirien”.