L'estrany paradís de Beach House

En la primera de les seves dues nits a la sala Apolo, amb el prodigi de la guitarra de Dustin Wong com a teloner, Beach House van demostrar, de nou, estar a anys llum de tots els altres grups recents que fan rimar pop amb estat de somni i busquen ser, d'alguna manera, el recanvi d'aquells irreemplaçables Cocteau Twins dels 80 i 90.

La seva capacitat per a la hipnosi a penes té rival en la música moderna. La veu ronca però etèria de Victoria Legrand, les línies de guitarra cristal·lina d'Alex Scally i, en directe, una secció rítmica d'inspirat minimalisme se les arreglen per atordir tothom qui vulgui prestar atenció. “Hi ha un lloc al qual et vull portar”, cantava Legrand en el tema d'arrencada, 'Levitation', també primera cançó del seu recent 'Depression cherry' (2015). I molts (no tots, uns quants preferien parlar amb el veí) es van deixar portar de la mà durant el temps que va durar l'actuació.

EMOCIÓ I ENERGIA

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Beach House et porten a altres mons, una mica més bonics, lluny d'aquest, però qui pretengui qualificar-los de 'new age' estarà obviant una emoció ben ancorada en la realitat, lletres que poden abordar el desamor de forma feridora i una marcada energia, encara que sigui implosiva. Si volguessin 'rockejar' de forma directa, ho sabrien fer, com van demostrar en la gairebé extravertida 'All your yeahs' i, sobretot, una 'Wishes' en què Legrand es va decidir, per fi, a moure la seva icònica cabellera amb l'energia desitjable i les guitarres van adquirir intensitat de clímax 'postrock'.

A prop del desenllaç, Legrand ens agraïa seguir estimant la música i creient en ella malgrat la porqueria que ofereix el món, dia sí, dia també. Just després, sonaven motius seriosos per seguir estimant Beach House i creient en ells: l'acostament a 'My Bloody Valentine' de 'Sparks' i, ja com a bis, el doble KO de dos èxits de 'Bloom' (2012) com 'Myth' i 'Irene', aquesta amb un tram final d'extàtica tensió continguda. La cançó es descriu a si mateixa, i al grup que la interpreta, en quatre paraules repetides sense descans: “És un estrany paradís”.