El misteri d'Elena Ferrante

Hi ha molt poques coses que coneixem realment d'Elena Ferrante. Una dona que presumiblement va néixer fa 72 anys en un barri popular de Nàpols acabada la guerra, va viure un temps a Grècia, que molt probablement s'ha casat i ha sigut mare i que en la seva decisió de dedicar-se a l'escriptura, que va prendre bastant tard, ha decidit mantenir-se en el més perfecte i opac dels anonimats. Arribats aquí, el misteri comença per entelar aquestes mínimes certeses.

¿Realment Elena Ferrante --un nom que evoca sonorament la seva estimada i en certa manera imitada Sara Morante-- és no només la dona que diu ser, sinó una dona, a seques? Encara que les seves novel·les no facin més que parlar d'experiències femenines mostrades sense les habituals indulgències i ploriquejos d'aquesta mena de narracions i amb l'obsessiu deteniment en els detalls físics que es diria que només una dona coneix, no hi ha la més mínima seguretat que rere les novel·les de Ferrante hi hagi una escriptora. A Itàlia algun mitjà es va apuntar a la tesi que Ferrante era un home. Després de detinguts estudis lexicogràfics, es va assenyalar Domenico Starnone, un guionista i prolífic novel·lista, més que fart de concitar l'interès per unes obres de les quals nega una vegada i una altra l'autoria.

LES VIDES DE LENÚ I LILA

Les novel·les de Ferrante han sigut publicades per Lumen. Primer ‘Crónicas del desamor’, reunió de les seves tres primeres novel·les, en què ja marca el to d'intensa vida interior que és el seu estil i, més tard, la que fins ara és la seva gran obra, la tetralogia ‘Dos amigas’, també anomenda ‘les novel·les napolitanes’, que es poden llegir com una novel·la en continuïtat i en què segueix el relat de la conflictiva amistat de dues dones crescudes als ravals napolitans.

Una és Elena, Lenú –en què no és difícil imaginar els trets de la fantasmagòrica Ferrante--, una dona que aconsegueix superar el seu origen social, anar a la universitat i convertir-se en escriptora. L'altra és Lila, potser encara més ben dotada que la primera però incapaç de deixar anar amarres. Totes dues passen pels ritus de pas habituals: el descobriment del sexe, el matrimoni, els fills, la infidelitat, la separació i ¡ai! la constatació que l'alliberament dels costums no aporta una forta cuirassa contra els embats dels sentiments. Els quatre llibres són ‘La amiga estupenda’,  ‘Un mal nombre’, ‘Las deudas del cuerpo’ ‘La niña perdida’,L’amiga genial',La Campana,

ESTIMADA ALS ESTATS UNITS 

El ressò crític i lector de Ferrante ha anat augmenant de mica en mica a la seva Itàlia natal --malgrat que allà hi hagi ressenyistes que encara li neguen el pa i la sal--, mentre que a Espanya les seves vendes encara segueixen sent discretes. Però la seva recepció ha sigut clamorosa als Estats Units, on escriptores foranes com Zadie Smith i Jhumpa Lahiri s'han desfet en panegírics. Allà asseguren que el poder captivador de la prosa de Ferrante és gairebé el mateix que el del noruec Knausgard, l'altre descobriment europeu dels últims temps. Tots dos practiquen una prosa bastant funcional i poc cuidada, encara que amb la mateixa capacitat de seducció i una manera de presentar-se diametralment oposada. L'un exhibint-se sense miraments. L'altra escudant-se en el misteri.

Molts han objectat que aquesta ocultació és una forma ultrasofisticada de màrqueting. Al capdavall, la llegenda de Salinger no s'hauria magnificat a ser qui és si no s'hagués obstinat a ocultar-se. Però l'estratègia de Ferrante és més radical. Es nega a si mateixa i deixa els seus fans amb ganes de saber-ho tot. I aquí comencen les especulacions que inunden les xarxes. Té fins i tot el seu propi 'hashtag': #FerranteFever.  Les poques entrevistes a què ha tingut accés la premsa han sigut per escrit, via 'e-mail'. Amb una única excepció, una trobada presencial amb els seus editors, gairebé sota secret de confessió, a la prestigiosa ‘Paris Review’.‘Paris Review’.

OCULTA A TRAVÉS DE L''E-MAIL' 

Així, l'autora ha accedit a respondre unes preguntes per escrit a aquest diari, sempre sota el signe de la indefinició i l'ocultació. El primer a destacar és que no s'identifica amb l'orgullosa decisió dels seus col·legues masculins, especialment els americans --Salinger, Pynchon i 'tutti quanti'--, i sobre el fet de no exhibir-se, la seva resposta és més simple: “Crec que els llibres, una vegada publicats, poden i han de prescindir de la persona que els ha escrit”.

Que el fet d'amagar-se pugui desvirtuar un dels grans elogis que habitualment se li fan a l'autora, la gran sensació de veritat que transmeten les seves novel·les, no sembla preocupar-la especialment. “El lector, competent o no, sempre és l'únic jutge. Els seus dubtes, si és que existeixen, sempre són benvinguts: simplement indiquen que la relació entre la identitat sexual i la literatura és un assumpte complex. Pel que fa a mi, estic convençuda que la diferència sexual s'expressa en cada frase i que la firma de la portada i el gènere en què hem sigut registrats oficialment diuen molt menys que l'escriptura”, assegura.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ambientades en els turbulents 50 últims anys de la vida italiana, les novel·les de Ferrante també tenen l'habilitat de mostrar-nos un interessant tros de vida italiana. De com, per exemple, l'abans potent esquerra ha anat deixant pel camí totes les seves esperances i utopies. També aquí es donen cita la violència soterrada, o no, de la societat, la corrupció, el terrorisme i, és clar, la transformació de la vida de les dones. Aixecar l'acta notarial de tot plegat no era la intenció de partida de l'autora, però així ho fa: “Volia explicar només les vides de dues dones i per fer-ho era necessari que es filtrés la història en el rerefons de les seves existències, les coses que d'una manera o altra tenien a veure amb elles. La veritat és que m'agradaria que el relat ajudés a contemplar en termes narratius un tros de la història d'Itàlia” .

Que aquesta tetralogia que ara es tanca sigui el seu millor i més ambiciós treball, com sostenen els crítics, és una cosa a què Ferrante només pot respondre en termes de treball utilitzat. “Segurament, entre els llibres que he publicat és aquell a què he dedicat més temps i amb què m'he cansat més. Mentre escrivia no tenia l'ambició de fer la meva millor obra”.