ESTRENA LITERÀRIA
Albert Pla: "Els rars són ells"
El cantautor ofereix una mirada àcida al país a 'Espanya de merda', el seu debut com a novel·lista
El trobador i 'performer' de Sabadell Albert Pla s’estrena en la narrativa amb 'Espanya de merda', un relat en el qual plasma la seva àcida noció del país a partir de la gira d’un músic uruguaià fictici que es diu Raúl Gadea. No se salva gairebé ningú en aquesta novel·la hiperrealista i llenguda, que veu la llum en català i castellà (la traducció és de Martí Sales, nebot del poeta Pepe Sales, a qui Pla va cantar fa una dècada a 'Cançons d’amor i droga').
–¿Li ha costat escriure la novel·la?
–No, les cançons em costen més. Les has d’anar reduint, reduint, i moltes idees les deixes fora per a una altra cançó. Aquí em vaig deixar anar, vaig fer el llibre d’una tirada en dos mesos. Amb el temps he tendit a fer més espectacles que cançons perquè així no t’has de tallar tant.
–¿Feia temps que tenia ganes d’explicar el que explica aquí?
–No, tenia dos o tres contes i no sabia què fer-ne. I quan vaig trobar aquest fil conductor vaig pensar: «Mira, faré que els personatges vagin fent una volta per Espanya».
–Aquesta idea del viatge o 'road movie' rememora la cançó 'Juerga catalana' i la burilla que anava incendiant els EUA a 'El malo de la película'.
–El llibre és una mica això, sí. Quan vaig fer 'Juerga catalana' em vaig dir: «Hauria de fer un camí de Santiago al revés». Després vaig començar a escriure.
–¿La ficció és l’excusa per formular una crítica a l’Espanya actual?
–En la meva opinió jo he fet ficció, encara que aquesta gira que fa el personatge la faig jo dues vegades a l’any. En les cançons em resulta molt difícil concretar, parlar de Rajoy… Aquí vaig pensar: «Per què no; total, és un llibre».
–¿Un llibre que neix d’un empipament general amb el país?
–No amb el país. La gent és collonuda, però n’està fins als ous. M’he divertit molt amb els guions del diàleg, que et permeten que un personatge pugui dir «em cago en Rajoy», que és el que se sent habitualment, ¿no?
–Hi ha un missatge descregut.
–No crec que sigui jo el descregut. No em considero ateu perquè és un terme catòlic. Els rars són ells. És una barbaritat que un paio t’enganyi, t’enganyi, t’enganyi, i tu el segueixis votant. Ja estic fart de dir que el rar sóc jo. No llegeixo gaire i m’alegro de no recordar-me de qui era el president del Govern quan li vaig fer el primer petó a una noia.
–¿Espanya no té solució?
–Encara podria empitjorar, pujar un esglaó més. Tinc imaginació.
–¿Com li ha anat promocionant 'Espanya de merda' a Madrid?
–No hi he notat hostilitat. «Encara que es digui 'Espanya de merda' està molt bé, ¿eh?», m’han dit [riu]. La tàctica més aviat és la de menystenir. Sempre m’he sentit així, que estàs al final del passadís, a la dreta, al costat del vàter.
–¿Va tenir conseqüències, en la seva contractació, declarar fa dos anys que li feia fàstic ser espanyol?
–Sí, però això ve de molt temps enrere. Aquests, almenys, ho reconeixien: «Aquest paio és un cabró i no el contractarem, el teatre és nostre». Els altres, en canvi, deien: «El teatre és de tots, però en aquesta cançó sobre el Rei no t’has explicat bé. Pots venir a cantar, ¿eh?, però no ara, està ocupat».
–I la política catalana…
–A mi això me la sua. Puc viure sense aquesta qüestió perfectament. Jo ja tinc una edat, he arribat fins aquí, i ja arribaré d’aquesta manera fins al final. Amb el referèndum de l’OTAN ja ho vaig decidir i veig que tot segueix funcionant igual sense necessitar-me.
–El referèndum surt al llibre, per això li preguntava si algunes de les idees venien de lluny.
–No ho sé. Però em sembla curiós que fos un Govern socialista el que va fer entrar la gent en el món del consum, i que també ens posés al mapa militar internacional, i que a Sabadell fos un alcalde comunista el que fes el Parc Catalunya amb El Corte Inglés. Aquestes coses em fan molta gràcia.
–Al llibre sembla que faci un homenatge als seus amics i referents artístics: Quimi Portet, Julián Hernández [Siniestro Total], Javier Krahe…
–Preferia que hi sortís gent que conec. Si véns a Catalunya és més interessant anar a veure el Quimi que la Sagrada Família.
–Fa tota la impressió, a través dels seus últims espectacles i d’aquest llibre, que la cançó ja no és el mitjà que més li serveix per explicar-se. ¿Se sent ara menys cantautor?
–Depèn, amb el Pascal [Comelade] surt un concert per a borratxos terminals, amb cançons lentes, soporíferes, tendres, màgiques… Després, amb el Diego [Cortés], és una rumba que acaba ballant tothom. I 'Guerra' és un altre to. Però a mi m’agrada molt cantar. Encara que ja no veig cap motiu per agafar 10 cançons i ajuntar-les en un disc.
Notícies relacionades–En el passat en va fer molts, ¿com els veu ara?
–Els piropos més xulos me’ls han dit pel disc de les cançons de bressol ['Anem al llit?', 2002] i això em desperta sensacions molt agradables. Tinc carinyo per tots els discos i em segueix agradant cantar la cançó del gat, la del torero, 'Joaquín el Necio…' Sembla que les vaig fer ahir i les canto amb la mateixa fe.
