Joan Dausà: "Sento que necessito parar"
El cantautor català tanca etapa amb dos concerts, diumenge i dilluns, al Palau de la Música
Joan Dausà interpreta ’Andrea, ya nada puede ser’. /
Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1978) tanca etapa. Després de quatre productius anys en què ha publicat dos discos, ha ofert a prop de 150 actuacions i ha compost les cançons de dues bandes sonores, el cantautor català completa cicle amb La festa final, un doble concert amb aires d’epíleg, potser de comiat, diumenge que ve, al Palau de la Música, i el dilluns, dins del Banc Sabadell Festival Mil·lenni.
–El doble concert es denomina La festa final. ¿Final de què?
–Final d’etapa, no només de gira. És una sensació que tinc des de fa mesos. Han sigut quatre anys molt intensos en un món que desconeixia i necessito celebrar-ho. A vegades ens passen coses en la vida que no sabem disfrutar-les… També vull donar gràcies a tota la gent que ho ha fet possible. I, per descomptat, vull descansar.
–¿Se sent cansat?
–Cansament… No l’hi sabria dir. És més aviat una sensació que aquesta manera de treballar arriba fins aquí, que alguna cosa ha de canviar. De la mateixa manera que fa quatre anys vaig tenir l’impuls de fer música escoltant el meu cos, ara m’escolto i sento que el que necessito és parar. Tenia la sensació que tot el que feia era molt previsible, i això que sóc molt de jugar, de provar coses alternatives, com el que vaig fer amb Antonio Díaz al Liceu o les bandes sonores de Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern…
–¿Què farà a partir d’ara?
–No. Estic obert a totes les coses que puguin sorgir, però no ho tinc ni decidit ni pensat. Deixarem un espai en blanc perquè la vida proposi. No sé si d’aquí a un any i mig tornaré a fer el mateix, o si seguiré cantant.
–¡No espanti els seus fans!
–¡Segurament sí que seguiré cantant! Però és una cosa que he de sentir. Sempre s’ha de pujar als trens que passen i, si alguna cosa no et convenç, baixar a la primera estació. Això és el que vull fer ara: sortir de la meva zona de control i deixar que la vida em torni a sorprendre.
–¿Quin balanç personal fa d’aquests quatre anys?
–Molt positiu. Ha sigut sorprenent. Feia anys que estava fent mil històries, locutor, actor, presentador, i va ser una cosa molt especial connectar amb la música, amb les meves emocions personals, amb les emocions de la gent…
–Té una habilitat especial per connectar emocionalment amb el públic. ¿Quin és el secret perquè una persona faci seva una cançó?
–Compondre i cantar des de la veritat emocional. Quan feia teatre, [el director argentí] Javier Daulte ens deia: «Per molt extravagant que sigui el que estigueu dient, si sou sincers emocionalment l’espectador s’ho creurà i connectarà amb vosaltres». En les cançons passa una mica això. No és que parli sempre de mi, però parlo de la veritat. Em sorprèn molt que les meves cançons hagin pogut connectar amb gent tan diferent, fins i tot gent que va al Primavera Sound.
–Les seves cançons, generalment, destil·len un perfum melancòlic i afligit. ¿Un segell?
–Al principi intentava obligar-me a no ser monotema. Però té raó, és una característica que em defineix: la marca Joan Dausà, el cantautor de les cançons tristes. Potser és perquè parlar de la tristesa, el desamor o la mort m’ha servit per connectar amb mi mateix. Sempre em pregunto quines 10 cançons m’emportaria a una illa deserta. Vuit serien nostàlgiques. Però no fem un drama: tothom qui ve als meus concerts sap que parlem molt de la tristesa, però sense tristesa. Si parlo de la tristesa i la mort no és perquè estigui deprimit o trist, sinó perquè sóc feliç per estar viu.
–Li volia preguntar, precisament, per la naturalitat amb què tracta el tema de la mort a les seves cançons.
–Quan era petit, als 20 dies, va morir la meva mare. Després he tingut una segona mare. La mort ha format part de la meva vida des de sempre. I estic preparat per morir en qualsevol moment.
–Tinc entès que el seu avi era poeta. ¿Ha pensat a musicar algun dels seus poemes?
–Narcís Dausà i Dausà. No és conegut pel gran públic ni pel mitjà. El que passa és que els seus poemes eren molt tècnics, molt de diccionari, i crec que lliguen poc amb la manera en què he treballat la música fins ara. Però tinc els llibrets guardats amb un llaç i potser algun dia... És bonic pensar que el teu avi escrivia i que per la sang corren una mica les ganes d’explicar coses a través de les paraules.
– A part de l’èxit dels seus dos discos, és conegut per fer les cançons de Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern. ¿Quant els deu a aquestes pel·lícules, i viceversa?
–Són dos projectes que han demostrat que un i un poden ser tres. La pel·li hauria pogut funcionar sola i jo seguir fent el meu camí amb la música, però es va crear una simbiosi que ens va alimentar tots dos a parts iguals.
Notícies relacionades–Senyor Dausà, imagini’s que hi ha a Barcelona, el mateix dia i a la mateixa hora, un concert d’Eels i un altre de Sigur Rós. ¿A quin aniria?
–Ostres… (silenci, llarg silenci). Pel meu caràcter, lluitaria fins a l’últim minut per veure’n mig i mig. Mira que sóc tonto. Perquè és una reflexió que em faig sempre a mi mateix. ¿Joan, pots acostumar-te a viure una cosa, renunciar a l’altra i disfrutar-la? Però, bé, si em fessin escollir, crec que aniria al concert d’Eels...
