'Palmeras en la nieve': memòries fallides d'Àfrica

La translació en imatges del 'best seller' de Luz Gabás a la pantalla no ha hagut de ser fàcil. Tampoc ho és escriure aquesta crítica que, d’alguna manera, intenta preguntar-se (sense obtenir respostes) què ha pogut passar perquè la superproducció més ambiciosa dels últims temps a Espanya hagi acabat sent també la més fallida i catastròfica.

Notícies relacionades

'El desafío': mitja hora al filferro

'La odisea de Alice': calma chicha

Fernando González Molina i els responsables del desgavell semblaven tenir les idees clares: portar a terme la primera gran pel·lícula espanyola amb una aroma històrica i romàntica que recordés les epopeies de David Lean, a 'Memorias de África' o 'El pacient anglès'. Cine èpic i a la vegada intimista amb una tràgica història d’amor impossible en el seu si que estigués inscrita dins d’un panorama d’inestabilitat política concret que marqués els  personatges.

Però la materialització d’aquelles nobles pretensions ha quedat reduïda a una pomposa i afectada successió d’estampes idealitzades sense gaire lligam entre si, fusionades a través d’un guió mal estructurat i uns diàlegs impostats i cursis que no són capaços de crear un mínim grau d’emoció ni tan sols prefabricada. Frívola i buida, amb un tuf ultraconservador a l’hora de descriure la situació política i social que va desencadenar la pèrdua de les colònies espanyoles a l’Àfrica, amb el llast d’un maniqueisme gairebé risible i una sensació constant de desconcert, el film ens porta de la vergonya aliena al tedi, a la indiferència, per desembocar així en una indignació quasi de caràcter moral.