Periodisme de premi Nobel

Premi Nobel de literatura 2015. L’ha aconseguit una autora bielorussa que apareixia des de feia uns anys en les apostes, però a qui es descartava sistemàticament, perquè, ¡ai!, això que escriu Svetlana Aleksiévitx és periodisme. I el periodisme és tradicionalment considerat escrit de segona fila, textos redactats a corre-cuita, de llegir i llençar, un ofici sospitós a l’ull de l’huracà de la crisi dels mitjans que –la idea corre per internet, i està arrelant– qualsevol pot exercir.

Guanya Aleksiévitx, veterana i bregada periodista, escriptora de llibres polifònics, amb veus recollides en la memòria de la segona guerra mundial, entre les restes de Txernóbil, en les transformacions del que va ser la Unió Soviètica, per deixar constància del segle XX i intentar comprendre’l. En el seu discurs, va assenyalar que era «una dona orella», és a dir, algú que recull paraules, frases, exclamacions que disparen històries reals, perquè tot el que relata ha de ser real. És una bona definició del que ha de ser un cronista.

    

ENFRONT D’ESTOCOLM / Així que en el pitjor moment en la consideració del periodisme, a Estocolm se’ls acut entronitzar el gènere. Alguns arrufen el nas. ¿És realment literatura el periodisme? es pregunten oblidant Anton Txékhov, un dels primers, que se’n va anar a la penitenciaria de Sakhalín per exercir-ho, o Truman Capote i  A sang freda,  o Josep Pla, o Chaves Nogales. O també, és clar, García Márquez, que es presentava a si mateix com un periodista i que va tornar el favor a la professió, que segons ell l’havia ensenyat a escriure, creant la Fundació Nou Periodisme Llatinoamericà. Però a Gabo no li van donar el Nobel per Relato de un náufrago.

Per al periodista nord-americà Jon Lee Anderson, que acaba de llançar a Sexto Piso Crónicas de un país que ya no existe –la seva personal mirada sobre Líbia–, no hi ha cap mena de dubte que el que fa Aleksiévitx és periodisme: «És un periodisme especial, específic, fi i precís en la seva elaboració i motivació, però és narrativa de no-ficció, construït a través d’entrevistes amb persones del món actual. El guardó suposa un reconeixement a un gènere que ha tingut tan impacteo més que la ficció».

Malgrat això, un altre cronista, l’argentí Martín Caparrós, un dels més respectats del planter llatinoamericà, el més efervescent de l’àmbit castellà, es rebel·la contra la idea que el Nobel hagi donat carta de prestigi al periodisme. I de pasada treu pit: «M’impressiona que no siguem capaços de construir criteris propis, que la decisió d’uns acadèmics suecs vinguin a reemplaçar al famós ‘intel·lectual col·lectiu’. ¿De veritat els seus dictàmens constitueixen un coneixement superior? ¿De veritat necessitem que aquells senyors autoritzin el que llegim i el que escrivim?».

«La pregunta sobre si el periodisme és literatura o no potser té a veure amb un concepte vingut del temps en què molts autors que després es van fer grans novel·listes o contistes veien aquest ofici com un fet alimentari. Avui crec que hi ha tota una generació de periodistes, almenys a l’Amèrica Llatina, que no veu al periodisme com un esglaó necessari per arribar a la gran novel·la», matisa la també argentina Leila Guerriero, autora de l’indispensable Zona de obras, un llibre armat de reflexió i de passió i clau per entendre l’ofici.

    

REEDICIÓ DE CLÀSSICS / El cert és que, fenomen Aleksiévitx a part, en els últims anys a les llibreries espanyoles s’hi ha detectat un important auge de la crònica, amb la reedició de clàssics indispensables com Lugar común la muerte, de Tomás Eloy Martínez, Hiroshima, de John Hersey, o els essencials reportatges de la grandíssima Janet Malcom, una de les periodistes que més bé ha reflexionat sense autocomplaença sobre l’ofici. 

El periodisme literari és una tendència en alça. Proliferen les col·leccions i les editorials específiques és el cas de Debate, Anagrama, Malpaso i les recents Círculo de Tiza, dedicada íntegrament a la no-ficció que acaba de complir un any, i Papel, col·lecció d’Ediciones B, que proclama precisament que «el periodisme és literatura». També aquest any ha aparegut El nuevo Nuevo Periodismo, de Robert S. Boynton (Universitat de Barcelona), un llibre important per entendre el fenomen a partir d’entrevistes a reporters tan fonamentals com Susan Orlean o Gay Talese, i que molt probablement té l’honor de ser el sant patró del periodisme literari.  Amb el permís de Tom Wolfe. 

Papel arrenca amb Todos náufragos, una crònica familiar del veterà reporter de guerra Ramón Lobo. «A més de donar notícies sota la màxima de George Orwell (‘Notícia és tot allò que es desitja ocultar, la resta són relacions públiques’), el periodisme ha de recuperar el bon gust per la paraula escrita i parlada. Les eines literàries ajuden a fer que les històries es puguin llegir i disfrutar. Per desenvolupar-les necessitem la confiança dels mitjans que les publicaran, paciència i emoció», sosté Lobo. La seva editora, Carmen Romero, atribueix a la crisi del model periodístic el fet que les cròniques i els grans reportatges saltin ara directament al format llibre: «El lector continua tenint interès per les grans històries».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

DESPRÉS DE LA BATALLA / Una altra editora, Eva Serrano, fundadora de Círcula de Tiza, assegura que el futur no està en el periodisme de la dada, més conjuntural, «sinó en  aquell altre que decideix explicar el paisatge després de la batalla» i l’analitza. «Perquè com més quantitat d’informació, més necessitat tenim d’ordre i d’interpretació».

Aquest relat sofisticat de la realitat es porta a terme, segons Guerriero, amb una mirada i una utilització del llenguatge que van més enllà de la notícia pura i dura. «Aquesta classe de periodisme –diu– és literatura no perquè inventi el que explica, sinó per la forma com ho explica i la manera en què aquesta forma està tan profundament imbricada amb el contingut que no es pot separar el que s’explica de com s’explica».