Ícar vola al Cirque du Soleil

L’anomenen El guaita. És un científic boig i enginyós que col·lecciona els records del món. Amb el seu insòlit aspecte –tors nu d’on sembla que sorgeixen com brins d’herba de la terra–, va aparèixer aquest dimecres entre les reixes i les columnes arbòries del vestíbul de la Pedrera, entre cants d’ocells i transformant els sons del bosc, amb dos grans altaveus per orelles i una inquietant forma de riure. L’improvisat escenari, habitat eternament per la màgia de Gaudí, es va inundar minuts després, a l’arribar el capvespre, amb una altra màgia, la de les frenètiques acrobàcies, balls i música de 13 vistosos artistes més del Cirque du Soleil, un entremès per a la premsa de Varekai, el nou espectacle de la companyia canadenca que des d’aquest divendres i fins al 10 de gener desplegarà al Palau Sant Jordi de Barcelona, on fa dos anys va presentar Dralion.

    Amb una estreta vinculació amb la naturalesa del bosc, l’espectacle compta amb un centenar de professionals de 19 països, la meitat artistes, i entre els quals hi ha la catalana de Granollers Jessica Heredia. «Varekai remet al mite grec d’Ícar, a qui es fonen les ales després de volar massa a prop del sol, i sorgeix de la inspiració del seu creador, Dominic Champagne, que va tenir un accident a Mont-real i es va trencar les dues cames –revela el director artístic, Michael Smith–. Allò li va canviar la vida de cop i va pensar en com reaccionaria si no tornava a caminar. I va voler mostrar com en el moment més fràgil de la vida pots trobar amor, valentia i suport especial de la gent que tens al voltant. Aquest és el missatge humà de l’espectacle, un missatge de superació».

   

 El protagonista, Ícar, interpretat pel porto-riqueny de 28 anys Fernando Miró, de blanc impol·lut, és un jove que queda invàlid després d’un accident. Seran les criatures del món fantàstic de Varekai, ocultes en un frondós bosc i al cim d’un volcà, les que l’ajudaran a superar-ho i a volar novament. «El meu personatge comença amb tristesa, és tan cregut com Ícar i es crema les ales. És com un àngel caigut i cada criatura del bosc li ensenya alguna cosa. I s’enamora d’una de les criatures, que es transforma d’eruga a papallona», explica Miró, que ha assumit el repte d’una complicada contorsió aèria a 30 metres de terra. «El que és difícil és aconseguir-ho i a la vegada transmetre amb la cara i els gestos com pateix el personatge, que ho ha perdut tot».       

TRANSMETRE EMOCIONS

Smith insisteix que el que diferencia els artistes del Cirque du Soleil és que són capaços de «transmetre al públic les emocions que ells mateixos senten». Després del breu número a la Pedrera, tres dels acròbates ho ratifiquen, gairebé com un mantra i amb un perenne somriure que apareix sota l’elaborat maquillatge. «T’ho passes molt bé actuant i ho transmetem tal com ho sentim», assenyala Heredia, de 33 anys i que fa dos anys que està enrolada en la companyia després d’un bagatge com a gimnasta i 13 practicant break dance, ball amb què es contorsiona vestida com Spider, una menuda i atractiva aranya que repta per terra, i muntada també en unes lliscants algues marines.

    La seva història té a veure, a més a més, amb la d’Ícar. «Em vaig trencar el tendó d’Aquil·les i abans d’operar-me a Las Vegas el cirurgià em va advertir: ‘Pren-t’ho amb calma, tens un any de recuperació per endavant i ja veurem com quedes’. Però ho vaig aconseguir en només set mesos desitjant tornar al circ a Mont-real. S’ha d’intentar superar els obstacles», explica la ballarina. Aquets mateix missatge repeteix el brasiler Rafael Botelho, de 33 anys, una criatura vestida de blau que ballant sobre dos crosses «motiva Ícar i l’anima a ser fort en la vida i a no desistir».   

Notícies relacionades

La catalana del Cirque du Soleil

Barcelona, capital de la innovació social

NÚMEROS I MÚSICA DEL MÓN

Estrenat la’ny 2002 al Canadà, on Guy Laliberté va fundar el 1984 el Cirque du Soleil, Varekai, que en llengua romaní significa a qualsevol lloc, ha visitat més de 130 ciutats en 23 països i ja ha emocionat 10 milions de persones. Des d’aleshores ha anat canviant, confirma Smith, que entre els variats números d’acrobàcies, pallassos, dansa georgiana, equilibris sobre bastons, trapezis, tombarelles sincronitzades, malabars…, destaca l’espectacularitat i singularitat dels gronxadors russos. Sons de rituals hawaians, cançons de trobadors de la França medieval, melodies armènies i gòspel, en una partitura musical obra de Violaine Corradi, acompanyant la irresistible màgia del circ.