Víctor del Árbol i Lluís Foix, dos premis mirant al passat

El passat pot ser material de suspens o de memòria. És l’ús que en fan, respectivament, els guanyadors del premi Nadal d’aquest any, l’autor de novel·la negra amb gran èxit a França Víctor del Árbol, amb 'La víspera de casi todo', i del premi Josep Pla, el veterà periodista Lluís Foix, amb la segona part de les seves memòries, 'Aquella porta giratòria'.

El Nadal, l’històric guardó literari que va inaugurar el 1944 Carmen Laforet amb 'Nada', ha distingit en alguna ocasió novel·les negres ('El alquimista impaciente', de Lorenzo Silva) o novel·les alienes al gènere d’autors que hi estan bregats ('Donde nadie te encuentre', d’Alicia Giménez Bartlett). Aquest any el premi es queda entre una cosa i l’altra: un autor de novel·les que no acaben de ser negres amb una que no deixa de ser-ho.

    

UN AHIR TURBULENT

La novel·la de Del Árbol, un exmosso que es va prendre l’excedència del cos, està protagonitzada per Paola, una dona d’uns 40 anys que viu ancorada en el seu passat i que acaba arribant a la Costa de la Mort, on es troba amb un grup de personatges que, «igual que ella, viuen atrapats en l’abisme d’un ahir turbulent».

Com en totes les seves novel·les, la recerca en el passat dels personatges té elements de misteri, suspens i 'thriller', però no necessàriament de novel·la negra, i molt menys policial. «En les meves novel·les no hi ha policies», recordava en una entrevista a aquest diari el 2013. El que sí que hi ha són incursions en la psicologia dels personatges i una voluntat de forjar frases i sentències contundents amb una prosa que a vegades recorda més la de Carlos Ruiz Zafón que el 'thriller'.

El Nadal es presenta per a Del Árbol com una oportunitat per confirmar a Espanya l’èxit que ja han tingut els seus llibres a França. Si la seva tercera novel·la, 'La tristeza del samurai', ja va obtenir el premi a la millor novel·la negra europea de 'Le Point' el 2012, aquest any ha aconseguit el gran premi de novel·la negra de la revista 'Lire' per 'Un millón de gotas'.

LES MEMÒRIES DE LLUÍS FOIX

Avui dia una porta giratòria és la via directa que porta d’un govern als consells d’administració de les empreses. Durant molts anys, era únicament una porta com la que dóna accés a l’hotel (abans s’anomenava Ritz, avui Palace) on s’entrega el premi Josep Pla conjuntament amb el Nadal des de l’any 1968. O com la que (i d’aquí ve el títol del premi Josep Pla d’aquest any), obria el pas a la històrica redacció del carrer Pelai de 'La Vanguardia' on el periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) ha desenvolupat tota la seva carrera periodística.

Fa tres anys, Foix va publicar les seves memòries d’infància i joventut sota el títol de 'La marinada sempre arriba'. Un llibre d’arrelament planià, tant pel que fa a la qualitat de la prosa com pel punt de vista del narrador, la mirada d’un corresponsal viatjat sobre un món rural, en el seu cas la Vall del Riu Corb, unes terres de secà a cavall entre l’Anoia i la Segarra.

'La marinada sempre arriba' recuperava, per al profit tant dels que recordaven aquells temps com dels que necessiten descobrir-los a través de la lectura, els temps d’escassetat, repressió i misèria però també els anys d’esforç, austeritat i contacte amb la naturalesa i les tradicions dels anys 40 i 50, tant en un ambient rural com a la Barcelona on va arribar amb 16 anys.

La continuació d’aquell primer volum era un projecte que rondava per les taules de l’editorial Columna amb dificultats per donar-li sortida per l’extensió que un autor animat per les bones crítiques i una recepció del públic superior a la prevista inicialment li va donar a la redacció de les seves extensíssimes experiències professionals. El Josep Pla ha sigut finalment la porta adequada per fer-les arribar a les llibreries amb el suport adequat (i una apropiada forma de relacionar Foix amb l’escriptor que dóna nom al premi).

ANYS 70 I 80

La segona part de les memòries de Foix (centrada en les dècades dels 70 i 80, s’ha d’esperar que n’hi hagi una tercera) va de la seva introducció juvenil a 'La Vanguardia' com a traductor suplent fins al seu pas per la direcció, durant uns pocs mesos, el 1983.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Segons explica Foix, els seus records homenatgen «periodistes de raça», com Santiago Nadal i Horacio Sáenz Guerrero –«feien una cosa que avui s’ha perdut: parlaven molt, bevien molt i criticaven molt»–, i són un retrat del diari 'La Vanguardia'. 

Són, a més a més, una crònica de la seva activitat com a corresponsal a Londres i Washington i d’enviat especial a llocs com l’Afganistan o a Buenos Aires durant la guerra de les Malvines.