Mor David Bowie, el visionari pop

- David Bowie, en 5 cançons

- Els 10 millors vídeos de David Bowie

L'enigma que envoltava el nou disc de David Bowie, ‘Blackstar’, publicat divendres passat, dia del seu 69è aniversari, ja ha sigut desxifrat d'una manera tràgica: l'autor de ‘Space oddity’, ‘Life on Mars', ‘Fame’, ‘Heroes’ i tants altres clàssics de l'era pop feia 18 mesos que estava malalt d'un càncer que va afrontar amb severíssima discreció i que va acabar amb la seva vida aquest diumenge a la nit. Com si fos una sinistra ‘performance’ final, aquest treball adquireix ara un altre significat, és el “regal de comiat”, ha assenyalat el seu productor, Tony Visconti, d'un creador que en els seus últims dies va transformar en material inspirador la seva convivència amb les tenebres.

Sí, hi ha uns anys daurats de Bowie acotats a la dècada dels 70 i rodalia. I després, dos canvis bruscos. El 1983, ‘Let’s dance’ el va convertir en astre pop ‘mainstream’ i va obrir el seu període més discutit, en què, segons va confessar temps després, va perdre el control de la seva carrera, confós per les xifres de vendes i els estadis plens. No obstant, és possible localitzar expressions d'interès entre aquella producció amb vistes al ‘hit parade’: ‘This is not America’, amb Pat Metheny; ‘Under pressure’, amb Queen, o la intrigant ‘Loving the alien’, peça que Bowie va rescatar en versió despullada, a veu i guitarra, en la seva última gira, ‘Reality’ (2003-04), com volent dir als seus fans: “Ei, aquesta era bona encara que la producció no li fes justícia”.

CREADOR INFLUENT

Notícies relacionades

Els 10 millors vídeos de Bowie (però en podrien ser molts més)

Així va acomiadar Duncan Jones el seu pare, David Bowie

L'altre canvi va arribar als 90, quan va intentar per tots els mitjans recuperar un prestigi potser no perdut però sí qüestionat. El grup Tin Machine, del qual pretenia ser un membre més, no va arribar gaire lluny, encara que va recordar que, fins i tot en un moment baix, era capaç de predir tendències: un rock de garatge protogrunge. Després, una sèrie de discos canviants, basculant entre el ciberfunk i un rock novament explorador a través de l'intimisme pop i el drum’n’bass, recuperant el pols en part mentre reivindicaven els seus èxits des de Nirvana (que va adaptar ‘The man who sold the world’) fins al Brit-pop en ple, passant per incipients cultes a les files industrials, electròniques i gòtiques.

La seva crisi cardíaca del 2004, quan va haver de suspendre la seva última gira a Alemanya, va precedir un retir dels escenaris que es va revelar definitiu. ‘The next day’ (2013) el va recuperar per sorpresa com a creador, i ‘Blackstar’, ja podem afirmar-ho, no era un altre retorn sinó el seu comiat. Un disc pel qual sembla passejar lànguidament com un espectre, camí d'una última residència en què potser l'espera el seu amic i enemic Lou Reed, que ens va deixar fa poc més de dos anys. Bowie se'ns en ha anat i, amb ell, una altra pedra angular d'una era.