El xilè Alejandro Aravena guanya el premi Pritzker

«Practica l’arquitectura com un desafiament artístic en els encàrrecs privats i en els treballs per a l’esfera pública, i personifica el renaixement de l’arquitecte més compromès socialment». Amb aquestes paraules el jurat del premi Pritzker obre l’acta que entronitza a l’Olimp arquitectònic el xilè Alejandro Aravena (Santiago de Xile, 1967). Un reconeixement que se suma a un altre de molt recent: el seu nomenament com a comissari de la pròxima Biennal de Venècia. D’a-questa manera, el màxim exponent dels guardons arquitectònics segueix l’estela iniciada fa uns anys i ratificada el 2014 (amb el premi a Shigeru Ban) d’apostar pel rol social de l’arquitectura. O el que és el mateix, de crear una arquitectura més enfocada a millorar la vida de la gent que a brillar a l’star-system.

Tot i que el seu nom no circula entre el gran públic, Aravena es va fer un lloc important en el seu gremi a principis de la dècada passada amb la construcció de la Quinta Monroy. Un complex de vivendes públiques a Iquique (Xile) que seguia el concepte de vivenda incremental, un model que no gasta en detalls sinó que inverteix en tot allò que és essencial: parets sòlides, sostre, aigua corrent i poca cosa més, i que permet que els seus inquilins hi entrin a viure i millorin a mesura que els seus ingressos ho permeten. A Iquique va aixecar 93 blocs de formigó (a 6.900 euros la unitat) de 30 metres quadrats aparellats a un espai buit de 30 metres més susceptible de ser colonitzat. Cosa que no va trigar a passar. Ràpidament van aparèixer façanes de xapa, mampares, armaris i altres tancaments que van acabar ampliant els inicials cubs. Van ser les vivendes incrementals més famoses dissenyades per Aravena i el seu despatx Elemental, però no les úniques. En total, el guardonat i els seus col·laboradors –Gonzalo Arteaga, Víctor Oddó, Juan Cerda i Diego Torres– ja sumen més de 2.500 unitats.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 Un treball que permet al jurat afirmar que la seva obra «dóna oportunitats econòmiques als menys privilegiats, mitiga els efectes dels des­astres naturals, redueix el consum d’energia i proporciona espais públics de benvinguda. Innovador i inspirador, mostra com la millor arquitectura pot millorar la vida de la gent». Els elogis dels que l’han escollit no s’acaben aquí, també ressalten la seva capacitat de «participar en totes les etapes» dels processos i de «comprometre’s amb polítics, advocats, investigadors, residents, autoritats locals i constructors per obtenir els millors resultats possibles».Cosa que va fer quan se li va encarregar la reconstrucció de Constitución, una ciutat arrasada pel gran terratrèmol del 2010 i el seu posterior tsunami.

MIRADA HOLÍSTICA / Però no tot és projecte social a Xile. Aravena també té edificis remarcables i construccions fora del seu país, com la residència de la Universitat d’Austin (Texas, EUA) i la seu de la farmacèutica Novartis a Xangai (Xina). Encara que els seus edificis més icònics són els aixecats a la Universitat Catòlica de Xile, sobretot les Torres Siameses i el Centre d’Innovació Anacleto Angelini. Tots dos, més tres més d’erigits, realitzats de forma sostenible i amb una certa bellesa. D’aquí que el jurat destaqui que Aravena «entén els materials i la construcció, però també la importància de la poesia i el poder de l’arquitectura per comunicar». I conclogui que el flamant pritzker «lidera una nova generació d’arquitectes amb una mirada holística sobre l’entorn construït que ha demostrat clarament la seva habilitat per connectar responsabilitat social, interessos econòmics i disseny». Nous paisatges per a l’arquitectura.