'Mein Kampf', la bíblia de Hitler

Després de llegir ‘Mein Kampf’ (‘La meva lluita’), l'escriptor Reinhold Schneider anotava al seu diari, el 1934, sobre el seu autor: “És un demagog que es té a si mateix per un geni. (…) I experimenta un profund odi”. En la seva ‘bíblia del nacionalsocialisme’, la reedició de la qual ha estat proscrita a Alemanya des del 1945 fins al passat 31 de desembre, Adolf Hitler fomentava ja des del 1925 l'horror nazi que aviat desfermaria: “Hem de lluitar per assegurar l'existència i l'increment de la nostra raça i del nostre poble, (…) la conservació de la puresa de la seva sang”; “Ha de vetllar perquè només tingui fills qui estigui sa, ja que només existeix una vergonya: portar fills al món malgrat les pròpies malalties i tares”; “És imprescindible impedir la unió d'éssers qualitativament superiors i éssers qualitativament inferiors i aconseguir la plena victòria dels primers. El més fort ha d'imposar-se i no barrejar-se amb el més feble”. Però és l'antisemitisme l'element omnipresent en les 780 pàgines de ‘La meva lluita’. D'insults a paràgrafs complets, hi ha gairebé 600 expressions nascudes de l'odi als jueus, que amb una “pestilència intel·lectual, pitjor que la pesta negra d'abans”, són un perill que “està minant la supremacia natural de l'ari”, alertava l'artífex de l'Holocaust.  

POLÈMICA EDICIÓ CRÍTICA

D'analitzar el contingut de l'infaust text, però també d'explicar, contextualitzar i desmitificar tots els aspectes que el van envoltar, se n'encarrega l'historiador i cap de redacció de ‘Die Welt’ Sven Felix Kellerhoff (Stuttgart, 1971) a ‘Mi lucha. La historia del libro que marcó el siglo XX’. El publica Crítica aquest dimarts, coincidint amb la primera, i polèmica, edició crítica de ‘Mein Kampf’,primera, i polèmica, edició crítica de ‘Mein Kampf’ que s'acaba de publicar a Alemanya a l'expirar els drets d'autor que des del suïcidi d'Hitler, fa 70 anys, posseïa l'Estat de Baviera, que havia vetllat per evitar que el pamflet nazi tornés a les llibreries sent usat com a arma ideològica en lloc de com a font d'estudi històric. D'ell, fins al 1945, se n'havien imprès 12,4 milions d'exemplars. “No va ser un èxit de vendes no llegit”, recorda el periodista: un de cada cinc alemanys l'havia llegit totalment o parcialment, la majoria, segons un sondeig de 1946, de classe alta i amb estudis universitaris. 

    

“Els historiadors han sigut i són pràcticament unànimes”, comparteix Kellerhoff, a l'exigir que s'editi ‘La meva lluita’ amb un comentari crític, del qual s'ha encarregat amb rigorositat un equip dirigit per Christian Hartmann, de l'Institut d'Història Contemporània de Munic, en dos toms (2.000 pàgines, 3.500 notes), la primera edició del qual, de 4.000 exemplars, ja esgotada, s'ha quedat previsiblement curta. “És urgent desmitificar l'obra de Hitler”, afegeix, perquè “les autoritats bavareses, en lloc de treure-li importància, estaven alimentant el mite”.      

UN LLIBRE MOLT DOLENT

“’La meva lluita’ és, sense cap dubte, un llibre dolent. Molt dolent, fins i tot”, però pesa més la ideologia i el seu efecte en el lector. “Llibre caòtic i summament repetitiu”, “barreja d'autobiografia, prejudicis antisemites i missatges d'odi”, Hitler va escriure el primer volum ell sol a màquina (una Meteor, després una Remington), amb moltes errades i errors, en les seves privilegiades estades de la presó bavaresa de Landsberg, el 1924, on complia condemna per l'intent de cop d'estat -el Putsch- de Munic. Kellerhoff desmunta el mite que l'hi dictés el seu col·lega Rudolf Hess. Hess, això sí, l'escoltava i va revisar les galerades. El va publicar l'editorial del partit, Eher, el 18 juliol de 1925. La segona part la va redactar, i va dictar a una secretària, el 1926 en una cabanya de muntanya de Berchtesgaden. Avui està accessible a internet, en edicions estrangeres, en llibreries de segona mà, però pocs avui, apunta Kellerhoff, poden jutjar-lo per haver-lo llegit.      

Hitler deixa clars dos aspectes: “el seu antisemitisme radical, amb fantasies d'aniquilació, i la seva sensació d'estar cridat a assegurar un futur al poble alemany a través de la conquista d'espai vital [el Lebensraum] a l'Est, cosa que s'aconseguiria després d'aconseguir l'anhelada (encara que gens realista) entesa amb la Gran Bretanya”, davant França, etern enemic. 

"ALS BRAÇOS DE LA DEESSA MISÈRIA"

Kellerhoff revela que Hitler, per “provocar un determinat efecte en el seu públic”, menteix i “falseja conscientment la realitat” segons li convé. Parla d'una infància i joventut “als braços de la deessa misèria”, a la qual el líder nazi atribueix la “inflexibilitat” del seu caràcter i la seva "voluntat per resistir”; en realitat la seva família, encara que modesta, no era “en cap cas pobre”. Un jove Hitler hereta diners i patrimoni al morir de càncer la seva mare viuda (el seu pare va ser funcionari amb pensió), però entre 1909 i 1910 s'ho gasta tot en “visites a les òperes i cafès” de Viena, guanyant-se la fama entre els seus parents de “paio sense ofici ni benefici, que evitava qualsevol feina amb la qual guanyar-se el pa”. “Ell mateix es busca la misèria”, afirma l'historiador. I dorm en albergs socials, pintant mediocres postals per vendre-les. “No vaig tenir més amigues que la preocupació i la misèria –‘plora’ Hitler-, ni més companya que una fam eternament atroç”.

"L'autor, que busca les seves no citades fonts, com el clàssic antisemita ‘Els protocols dels savis de Sió’ o els “inspiradors” textos del no menys antisemita Henry Ford, de qui el 'führer' tenia un retrat al seu despatx, també desmunta la seva suposada heroica i èpica experiència en la primera guerra mundialexperiència en la primera guerra mundial, on en realitat només va participar en un combat. A ‘La meva lluita’ fa “la impressió que ha viscut l'horror de les batalles durant quatre anys”.

Notícies relacionades

Alemanya torna a publicar el 'Mein Kampf'

Hitler torna a les llibreries

"L'assaig també busca els orígens del seu odi als jueus, a qui culpa de la derrota alemanya en la gran guerra. Segons Kellerhoff, va ser entre els mesos de maig i setembre del 1919 quan es va convertir en antisemita convençut deixant-ne per primera vegada constància escrita. No una dècada abans, com afirma Hitler, falsejant la realitat. Ningú recorda a Viena ni en la guerra aquesta hostilitat, fins i tot va tenir un parell d'amics jueus i jueu era l'alferes Hugo Gutmann, que va intercedir perquè li donessin la Creu de Ferro. “Confessar-ho hauria sigut humiliant”, resumeix Kellerhoff. 

Entre altres crítics de l'època, Schneider, que va reconèixer l'“instint” de Hitler per dirigir les masses amb el seu “fanatisme permanentment renovat”, confiava el 1934 “en la capacitat del poble alemany per detectar el carreró sense sortida en el qual s'estava ficant”. Com acaba dient Kellerhoff, “s'equivocava”.