Sopa de Cabra, l'emoció que perdura

Sopa de Cabra es mostra a Cercles com una banda d’homes de 50 anys que ja no perden la xaveta pels ritus del rock’n’roll ni canten a «jugar y bailar con tu lindo sexo», sinó que atribueixen a la música una funció transcendent i diuen que busquen aquella emoció capaç de travessar l’espai i el temps, de perdurar per sobre de gustos i civilitzacions. ¿Uns missió pretensiosa? No hi ha manual d’instruccions per madurar en el rock, i menys en la nostra escena, i el grup de Girona va saber portar fins al final, diumenge passat, al Liceu, aquesta actitud resolta en un concert de clarobscurs anímics i eufòries dosificades, en què van interpretar les 10 cançons del nou disc.

Estrena de la gira, que es preveu breu i selecta, i del Suite Festival, i també primer concert de Sopa al Liceu, encara que sí que havia trepitjat aquest escenari una vegada, 10 anys enrere, per gravar-hi dues cançons amb destinació a la pel·lícula Rock & Cat, de Jordi Roigé. Ambient de gala i contenció, sobretot a la platea, amb els violins virtuals del Brossa Quartet donant la benvinguda, des de la panoràmica pantalla de vídeo, en la primera cançó, Dolços plans, que ironitza sobre com la vida pot modificar els teus bells projectes de dalt a baix.

LA LÍNIA CLARA I LA ‘XUNGA’

Complint, o no, amb un destí traçat, el grup va aparèixer dalt de l’escenari amb la mateixa alineació de l’estiu passat, incloent-hi Ricard Sohn (exteclista de Very Pomelo), i un nou fitxatge, el coproductor del disc i multiinstrumentista Valen Nieto (Raydibaum). A aquest el va col·locar Gerard Quintana en la històrica «línia clara» de la banda, al costat de Josep Thió, davant de l’altre flanc, més tèrbol, el de Peck Soler i Cuco Lisicic. Encara que hi faltava, és clar, Ninyin, «el rei de la línia xunga», va afegir recordant al desaparegut guitarrista.

Cercles no va sonar seguit, sinó fonent-se amb peces del passat, i aviat van caure les clàssiques Si et quedes amb mi, Tot queda igual i la invitació a les boires d’Hores bruixes. Però hi va haver un bloc compacte de cinc cançons noves que va constituir el cor del concert: Fugaç, disparada com una fletxa, donant pas als plans filosòfics d’Eix de rotació, inspirada en la pel·lícula Interstellar, i a la calidesa de L’auca del temps, camí d’un fogós himne stonià, Sempre a prop. Llavors s’hi va sumar amb plaer Xarim Aresté, que va seguir, esgarrapant amb estil el seu Fender Telecaster, en una «cançó de carretera» que condensa l’essència sopera, El refugi.

EMOCIONS I POLÍTICA

Notícies relacionades

Sopa de Cabra es desperta

Sopa de Cabra «L'emoció és tan important com la protesta»

Brots de rock’n’roll creuats amb ambientacions tènues i un Quintana que va evocar Bowie i el seu disc pòstum («que obscur, que endins»), i que va recórrer a les emocions («L’amor està passant a ser una de les coses més subversives») i a la crida política: «Ho tenim a tocar i no ens calen líders, cadascú és el seu propi líder!». Forçant la veu (gairebé sempre sense xarxa: amb prou feines hi ha cors a Sopa) a través d’Els teus somnis i aliant-la amb la de Joana Serrat en l’àlgida Cercles.

El tram final va mirar enrere sense reserves: de Camins a L’Empordà via El far del sud, El boig de la ciutat, Podré tornar enrere i un acústic Mai trobaràs, amb què va culminar dues hores i quart d’un rock que, a partir del seu pes històric, sembla aspirar ara a una ingravidesa, a un diàleg amb les emocions i forces que regeixen l’univers. Sí, és el que té fer-se gran.