Mercè Rodoreda, anys d'aprenentatge

«Hi ha quatre novel·les, Sóc una dona honrada?, Crim, Del que hom no pot fugir i Un dia en la vida d’un home, que m’agradaria que seguissin mortes per dolentes», va anunciar Mercè Rodoreda a Joaquim Molas, quan el professor i crític va començar a ocupar-se el 1965 de la primera versió de les obres completes de l’autora a Edicions 62 (l’edició no apareixeria fins al 1978). L’autora va viure fins al 1983, i no va expressar mai el seu desig que les seves obres primerenques escrites abans de la seva marxa a l’exili durant la guerra civil fossin rescatades. Tan sols es va salvar de la crema Aloma, la novel·la que va escriure el 1936, la més aconseguida d’aquell període i que va reescriure de dalt a baix el 1968.

Així que no és estrany que el pròleg del tercer volum de les obres completes de Rodoreda, que acaba d’aparèixer, el titulés Molas, potser amb mala consciència, Justificació. El volum inclou les quatre novel·les dolentes, a més de la versió repudiada d’Aloma. ¿Per què després d’anys i anys de no voler posar tota aquesta obra de joventut al circuit comercial (les novel·les ja van ser publicades per la Fundació Mercè Rodoreda en edició per a filòlegs) es fa ara?

Molas que va escriure el pròleg i el va revisar poc abans de la seva mort, el març del 2015, hi explica que amb motiu del centenari de l’autora, el 2008, la seva figura ja estava prou definida i consolidada com perquè la fundació donés finalment via lliure a aquells textos, amb la condició que quedessin independents i perfectament distingits de la resta. I així ha sigut, en el volum s’hi adverteix: Obra de joventut. S’hi inclouen també textos més interessants i estranys, com les seves primeres narracions, especialment 17 que va dedicar als infants publicades al diari La Publicitat i així com el seu treball com a cronista i entrevistadora, una tasca en la qual no va reincidir en anys posteriors.

REGUST AMARG

Però l’edició té un cert regust amarg. El que havia de ser la tercera entrega d’unes obres completes a les quals haurien d’afegir-se posteriorment tres volums dedicats a la seva poesia, un altre al teatre i a la correspondència, respectivament, quedarà com l’últim d’aquesta coedició realitzada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la Fundació Mercè Rodoreda i Edicions 62, segell aquest que finalment es despenja del projecte. «Els últims 20 o 30 anys les obres completes en general han deixat de tenir el favor del públic, el mercat ha canviat», explica l’editor d’Edicions 62 Jordi Cornudella. Així que a partir d’ara serà la fundació la que assumeixi en solitari l’edició d’aquestes recopilacions que falten, a més d’un volum dedicat a l’obra plàstica de l’autora de La plaça del Diamant.

Notícies relacionades

Es busca Rodoreda

El paradís infantil de Rodoreda

Obra de joventut, escrita entre el 1932 i el 1938, no inclou obra inèdita, «però sí desconeguda i molts textos periodístics impossibles de trobar o d’accés restringit», explica el filòleg i historiador Josep Massot. «No es tracta de fer passar per canònic el que no ho és», afegeix Cornudella que per aquesta precisa raó no desitja maquillar el valor d’aquestes primeres obres de l’autora. «Són novel·les escrites molt de pressa i això es nota», afirma. D’aquella precipitació juvenil va acabar curant-la el temps ja que amb la maduresa, Mercè Rodoreda es va convertir en una escriptora molt autocrítica i exigent capaç de discutir-li una coma al seu editor durant diversos paràgrafs i no poques cartes, com es pot veure en la impagable correspondència que va intercanviar amb Joan Sales.

LLENGÜES PARLADA I LITERÀRIA 

El llenguatge de l’autora, com es pot apreciar especialment en els contes infantils, encara no acaba de ser el que anys més tard mostrarà el segell del seu estil. Cornudella reflexiona: «Als anys 20, 30 i fins i tot als 40 a Catalunya hi ha una enorme distància entre la llengua parlada i la literària i diverses generacions d’escriptors intenten resoldre aquesta bretxa. El més curiós és que l’escriptora que aconsegueix més bé l’acostament de totes dues és una dona catalana que viu solitària a París, que només es pot expressar en català amb Armand Obiols, la seva parella, i que es passa la vida parlant, llegint i veient cine en francès. I aquell català que reconeixem ara, és el nostre, el català que flueix». Però per arribar a aquest resultat, abans Rodoreda va haver de temptejar diversos camins, estils, tons i acostar-se a un eclecticisme que finalment la conduirà fins a la seva pròpia veu, fins a la gran escriptora que avui coneixem.