Tuitejar des de Mauthausen

"El cos s'acostuma a veure tants morts, un espera a cada moment la mort. Allà no valíem res”, explica Lázaro Nates, un dels supervivents de Mauthausen que surten al documental de 40 minuts del periodista Carlos Hernández, que fa un any publicava el documentat 'Los últimos españoles de MauthausenLos últimos españoles de Mauthausen' (Ediciones B). Amb aquest vídeo ha reactivat @deportado4443, el compte de Twitter a nom del seu onclecompte de Twitter, Antonio Hernández, en el qual durant tres mesos i mig va estar detallant el seu dia a dia com a deportat a l'infaust camp nazi i exercint de portaveu dels altres 9.300 espanyols, que com ell, van estar presoners allà.

Si dispones de 40 minutos, puedes conocer mi historia y la de los 9.300 españoles deportados a los campos nazis https://t.co/Rh8YxNx8e4

— Antonio Hernández (@deportado4443) 26 de enero de 2016

El documental, amb fotos i imatges originals però també amb testimonis de diversos supervivents espanyols de Mauthausen, Gusen i Buchenwald i entrevistes a experts i historiadors, com l'hispanista Jean Ortiz, explica la història d'Antonio Hernández --des dels seus humils orígens en una família de jornalers i ferroviaris de Molina de Segura, a Múrcia, fins a la seva mort, a l'exili a França, el 1992-- i per extensió la de molts altres republicans que van lluitar contra el feixisme.  

CONDICIONS INFRAHUMANES A FRANÇA

Hernández, que es va allistar com a voluntari de l'Exèrcit republicà, va estar primer en la defensa de Madrid contra les tropes de Franco i després a la batalla de l'Ebre. Juntament amb altres milers, fugint de l'avanç franquista, va travessar la frontera cap a França, on va acabar amb altres 14.617 homes, dones i nens espanyols internat en condicions infrahumanes en camps de concentració del sud del país. Ell va sortir del de Vernet d'Ariège per ser allistat a l'Exèrcit francès i treballar a la línia Maginot que havia de fer front a la invasió nazi, però van ser capturats el juny del 1940 i enviats a un Stalag o camp de presoners de guerra, sota condicions reglades per la convenció de Ginebra.

El documental, com ja denunciava Carlos Hernández a 'Los últimos españoles de MauthausenLos últimos españoles de Mauthausen', recorda que la seva sort va canviar dramàticament quan Ramón Serrano Suñer, el cunyat i ministre d'Exteriors de Franco, va pactar a Berlín amb Hitler que els espanyols capturats deixessin de ser presos de guerra i fossin enviats a camps de concentració.

L'oncle del periodista, juntament amb altres companys republicans, va ser enviat el gener del 1941 a Mauthausen en tren, en vagons de bestiar, gairebé sense aigua ni menjar. "Havien arribat a l'infern", recorden els deportats, que evoquen també com morien de fam i esgotament. Hernández va travessar la línia vermella: ell i un altre pres espanyol van trobar un embolcall a prop de les cuines amb dos metres d'intestí. Es pensaven que eren tripes de porc però no van veure, o no van voler veure, els cadàvers oberts en canal que hi havia a pocs metres.    

Antonio Hernández, conegut com 'el murciano' pels seus companys de captiveri, va aconseguir sobreviure perquè va evitar el treball més dur i letal de la pedrera integrat en un grup de paletes. La cinta, realitzada pel seu nebot i per Concha Esquinas, explica l'associació clandestina d'espanyols, que va propiciar que s'ajudessin i es cuidessin entre ells, i l'alliberament de Mauthausen i Gusen, el maig del 1945, per soldats nord-americans.  

RESCAT DE L'OBLIT

Notícies relacionades

Els oblidats de Mauthausen

Tuits des de l'horror nazi

Antonio sempre va voler tornar a Espanya a veure la seva família però no ho va aconseguir fins 20 anys després, quan va conèixer els seus nebots, entre ells Carlos, a qui de jove li va quedar l'assignatura pendent de no haver-li pogut preguntar per la seva experiència com a deportat. Per això en el llibre, al compte de Twitter i ara en el documental va bolcar la seva obsessió per treure de l'oblit la seva història i la dels altres 9.300 espanyols deportats i per assenyalar els responsables que "la seva memòria segueixi enterrada a les cunetes". Perquè no es repeteixi.