Andreu Martín: "És molt difícil ser policia"

Diu Andreu Martín que alguna cosa li ha passat des de la seva novel·la d’ambientació històrica Cabaret Pompeia (2011). I els lectors del seu últim llibre, La violència justa (La Magrana / RBA), la doble història d’un sergent dels Mossos apartat per tortures que s’enfronta a una xarxa d’explotació infantil i la d’una eixelebrada cuinera que té una venjança pendent, també ho notaran. «Cabaret Pompeia va ser una culminació i això va fer que em sentís més realitzat amb els tres llibres que he escrit després; hi ha llibres que després de tants anys ja saps escriure, però els que tenen mèrit són els que no saps com et sortiran, com aquests», explica.

    Encara que el protagonista, Alexis Rodon, va perdre la placa per cremar cigarrets i connectar cables elèctrics als genitals d’un delinqüent que no volia revelar on era el zulo on amagava una nena i ara dirigeix la seguretat d’uns grans magatzems, segueix sent mentalment policia. I encara que fer que els protagonistes estiguin fora de la disciplina del cos facilita atribuir-los certes peripècies («la policia no crema cadàvers»), aquesta és, adverteix Martín, una novel·la «sobre què és ser policia; perquè és molt difícil ser policia».

Defensa de la feina de policia

El títol juga amb l’ambigüitat. ¿Fins a quin punt la violència pot ser justa? Al llibre, surt en defensa dels Mossos d’Esquadra davant les pressions mediàtiques, polítiques o de col·lectius alternatius en què s’han vist immersos (ressonen, per exemple, els ecos de la mort d’un home al Raval mentre era reduït). «Es fa una simplificació de la seva feina, ens quedem amb el vessant repressor i perdem de vista que el 80% de les activitats són d’assistència social. Però jo no callo res, no dic que tot ho faci bé», sosté. Segons Martín, hi ha policies «ganduls, ineptes, dolents i bons». I si vius en un lloc on surts al carrer sense por, argumenta, vol dir que la immensa majoria són d’aquests últims.

    A La violència justa hi ha dues subnovel·les, amb capítols alternats, que s’acaben trobant. Això és així fins al punt que va escriure les dues subtrames i després les va acoblar. «Connectar i desconnectar contínuament del món i del to de cada personatge hauria sigut difícil». 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    També hi ha una escena, amb una nena prostituïda com a protagonista, que a Martín li va costar «molt» d’escriure. «M’havia promès a mi mateix que mai escriuria sobre aquest tema. Però la història necessitava uns dolents inequívocs, amb un nivell de perversió i malaltia mental que despertés una animadversió unànime», raona. Posats a decidir si la violència es pot exercir en situacions extremes, que ho siguin de veritat. «Volia plantejar com fins i tot davant un cas tan extrem com aquest, l’ús de la violència i l’administració de justícia és una mica complicat. El meu plantejament és que no hi ha respostes fàcils davant situacions complicades».

    A La violència justa hi apareix a més a més la violència contra les dones, just quan els festivals de novel·la negra han llançat un comunicat conjunt i s’han compromès a dedicar al tema almenys una activitat en totes les seves edicions. «És una de les nostres grans plagues, i com més n’escriguem, millor. Ha quedat enrere fa molt aquell temps en què aquest fenomen es frivolitzava en el marc de la novel·la negra», opina. H