Un jove Pinter puja a escena al Lliure

Lluís Pasqual, el director del Teatre Lliure, afirma que Harold Pinter (Londres, 1930-2008) és un d’aquells artistes que sembla que siguin catalans, malgrat que és molt conscient que és molt britànic, i ho afirma perquè assegura que quan es programa per aquests verals la gent corre a veure’l com si fos un dels seus. Bé. És cert que Pinter gaudeix de prèdica a la cartellera catalana, tan cert com que la seva peça Invernadero no s’ha representat mai als escenaris més pròxims. Fins ara. L’obra arriba avui (i hi serà fins al 21 de febrer) al Lliure de Montjuïc sota una producció del Teatro de La Abadía de Madrid (on es va poder veure l’hivern passat) dirigida per Mario Gas i interpretada per Gonzalo de Castro, Javivi Gil Valle, Carlos Martos, Ricardo Moya, Isabelle Stoffel, Tristán Ulloa i Jorge Usón.

Es tracta d’una peça primerenca de Pinter. El dramaturg la va escriure el 1958 sota la impressió de la invasió d’Hongria el 1956 per part de les tropes soviètiques, però no se sap gaire per què la va mantenir tancada en un calaix durant 22 anys. El 1980 finalment la va desenterrar i la va portar personalment a escena. A partir d’aquí s’ha representat en moltes ocasions, la majoria amb gran èxit. La que ens ocupa compta amb la traducció d’Eduardo Mendoza, que és «tan clara o tan ambigua com ho és la versió de Pinter», afirma l’escriptor, no sense abans aclarir que el «va fascinar» llegir-la i li va semblar una obra «divertidíssima». Però d’una diversió de les que gelen el somriure, un riure que disloca i que porta fins a l’estupor. Perquè Pinter, encara que jove, no deixa de ser Pinter.

«No hi ha un Pinter, sinó molts Pinter, units per un mínim comú denominador: l’home urbà accidental, la seva alienació, la seva dissolució mentre creix un poder occidental pretesament democràtic i radicalment aniquilador», apunta Gas. Encara que el de l’Invernadero té la peculiaritat de ser un Pinter «molt extravertit i molt vitriòlic, que provoca molta hilaritat i que a través de la hilaritat arriba a l’absurditat i al terror». «Amb els anys el seu treball es va tornar més estret, més contret», afegeix.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

ANIQUILACIÓ MENTAL I FÍSICA / A Invernadero l’acció transcorre durant una jornada nadalenca marcada per un naixement i una mort, i se situa en un balneari, que se suposa que és una institució benefactora per a l’ésser humà, però el de la peça, en realitat, amaga un lloc d’aniquilació mental i física patrocinat pel poder polític i estatal.

No hi ha víctimes en escena perquè les víctimes són els botxins mateixos. Absurd i opressió, i poder manipulador i fagocitador. Tot molt Pinter, però que els no iniciats en aquest premi Nobel no s’espantin: «Es tendeix a creure que s’ha d’observar Pinter amb una actitud de respecte intel·lectual. Però en realitat s’hi ha d’anar sense complexos, el públic no ha de pensar que veurà un Pinter esotèric i críptic». Paraula de director.