Una família al voltant d'un gos

L’escriptor i traductor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) va convertir la seva novel·la 'Una mare' en un èxit silenciós, que anava acumulant reedicions mentre llibreters i lectors s’anaven recomanant aquesta història d’una família que es reuneix la nit de Cap d’Any al voltant d’Amalia, una mare molt peculiar. La clau, sentiments desacomplexadament a flor de pell i humor, es va repetir a 'Un fill' i torna ara de nou amb 'Un gos' (Columna /Destino).

Els títols de Palomas enganyen una mica. 'Un fill' amagava la història d’un pare; 'Una mare', la d’un fill, i 'Un gos'… «Aquí el gos no és el protagonista, en realitat ho és la família. Volia tornar a reunir la família d’'Una mare' a partir d’una urgència, a partir d’un personatge que és un gos anomenat R. L’important són aquestes 12 hores de contacte i convivència familiar. En aquesta novel·la s’hi explica molt més per què són com són», explica Palomas.

A 'Un gos', respecte a la novel·la de la qual deriva, pesa més l’envelliment, els genolls cascats, la memòria que patina: «Hi és present el transvasament de rols entre fills que comencen a haver de ser pares dels seus pares, i pares que comencen a ser una mica fills, i la fricció que es crea», afegeix.

Amaliòfils i canòfils

La manera particular de parlar d’Amalia la converteix en l’estrella còmica de l’espectacle. «Ho ocupa tot, aquesta mare ocupa molt espai, i mentre ocupi molt espai jo l’hi dono», diu el seu creador. No obstant, intueix que en aquests moments (el llibre, en la seva segona edició ja, va aparèixer fa tres setmanes) té més lectors atrets pel «tema caní».

Normalment, la gent que no té gossos no comprèn la que sí que en té. El fet que aquests últims tinguin un llibre on es vegin compresos en lloc d’acusats potser li assegurarà un nou públic a Palomas. A la presentació, d’entrada, hi van arribar una cinquantena de gossos acompanyats dels seus amos. «Hi ha molta empatia compartida; he rebut molts comentaris d’aquells que diuen que només els que tenim gos entenem la nostra actitud amb ells, però el que em satisfà més és que agradi a la gent que no té gos i descobreixi com d’integrats estan en una família», explica Palomas. En un moment del llibre, el narrador diu que veu riure el gos com només els seus amos saben veure que riuen. Ara Rulfo ho acaba de fer, diu Palomas, assegut en un banc del Turó Park.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿R. en la ficció, Rulfo en la realitat? «Em moc en un fil molt fi entre el que sóc i el que m’agradaria ser, el que escric, el que visc, el que crec, el que invento. El gos comença sent R. i acaba sent Rulfo. A la portada, el gos no és Rulfo, però a la solapa sí. A la portada és ficció, i a la solapa, realitat. Les entreteixeixo constantment».

Les lletres de la paraula Rulfo corresponen a les inicials de cinc característiques dels membres de la família de la novel·la. El Rulfo real té un altre origen: Palomas, que estava passant un mal moment personal, acabava de llançar per la finestra un exemplar de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, abans que li truquessin a la porta i li portessin la que seria la seva mascota. H