"No m'agrada l'indie fet per vendre caçadores de cuir i ulleres Ray-Ban"

–¿Com era la vida del grup fins a aconseguir un contracte discogràfic? 

–Vam fer el primer concert en un bar de heavies de Carabanchel perquè ens veiessin dues discogràfiques: Limbo Starr i Mushroom Pillow. Hi devia haver 15 persones, i allà ens van fitxar. Havíem dedicat tres anys a gravar la primera maqueta. Ho vam aprendre tot amb aquelles cançons: a tocar, a donar voltes a les cançons, i Rodrigo, a fer de productor. Quan les vam acabar, el primer disc estava fet.

–¿No havien tocat a Galícia? 

–Sí. Vam aprendre a tocar davant de la gent. A vegades sorties corrent dels bars del soroll que hi havia. Però n’apreníem més en un concert de 10 persones que en 20 hores d’assaig.

–¿Ja sonaven tan estrepitosos? 

–¡És clar! Quan vam estalviar diners per a un pedal, vam comprar el que feia més soroll, un Fender Blender. Era un infern. El primer que hi ha d’haver és intensitat i potència.

–Devien tenir problemes amb els amos dels bars. 

–Sí, i això es manté. Com a dona, he d’escoltar consells paternalistes, però a tu ningú t’ha de dir com has de sonar. I encara avui et tallen la potència a la meitat per por que els rebentis l’equip.

–El disc comença dient: «Niña, no es demasiado tarde para romper un par de cristales a los que quieren aprovecharse de ti». És una més de les seves frases d’impacte directe. Aquesta, violentament feminista. 

–El món és violentament masclista. No pots no tenir-ho clar.

–Sempre que es parla de masclisme en la música surt el tema dels tècnics de so. ¿Em pot posar algun altre exemple? 

–Jo sóc la que té més afinitat amb els tècnics. I els micromasclismes estan generalitzats en la societat. Em toca els nassos el Dia de la Dona Treballadora. ¿Qui treballa més en aquest puto planeta que les dones? Però ¿coses puntuals en la música? En tots els camerinos hi veig titoles pintades a les parets. Sembla una obsessió vincular rock i fal·lus.

–Sempre van al límit: de velocitat, de volum, verbalment... 

–Entenem la música com una arma llancívola, una forma d’alliberar-nos i arribar més enllà de nosaltres mateixos. Tenim clar que no podem ser un grup estàndard. En els assajos ens dediquem a portar al límit una idea. Sempre anem fins al final. Passi el que passi i peti qui peti.

–¿Què els manté en sintonia amb l’indie i què els allunya? 

–Se suposa que el que és independent està fora de fórmules estudiades, però si l’indie no té risc no m’interessa. No m’agrada aquell indie fet per vendre caçadores de cuir i ulleres Ray-Ban. M’agrada el que és autèntic, esperançat, arriscat... El que complau, que fa entrar 5.000 persones perquè entra bé, perd el sentit.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Guille Milkyway, de La Casa Azul, lamentava ja fa anys que en tots els festivals hi tocaven els mateixos grups espanyols. ¿Ho nota? 

–¡Evidentment! S’escull uns grups perquè se sap per estudis de mercat que encara que siguin molt lleugers i no diguin gaire res ompliran. I aquí es perd l’oportunitat de saber si propostes de risc podrien funcionar. Grups que avui ens semblen mainstream de tota la vida al principi eren estranys i arriscats. Molts festivals calculen si els val la pena apostar per tu. Ho entens. ¡I agraït que t’hi portin! Però la falta de risc i curiositat que aquestes empreses generen en la gent per vendre una quota fixa d’entrades és part d’una roda. ¿I qui en té la culpa?