Desemmascarant Philip Roth

Màscara sobre màscara, Philip Roth, que ha sigut considerat el millor autor nord-americà viu i el mereixedor absolut d’un premi Nobel que se li resisteix any rere any, ha anat construint amb la seva obra una sèrie de miratges, veritats a mitges i àlter egos multiplicats per explicar-se a si mateix. Per això, quan l’autor d’El mal de Portnoy va decidir anunciar el 2012 que tancava definitivament l’aixeta de la creació, semblava que només cabien esperar els assajos que expliquessin i ordenessin tot aquest intricat laberint ficcional que és la seva obra des del punt de vista autobiogràfic. El mateix Roth, que ara té 82 anys, ho va anunciar així, va dir que la seva tasca a partir d’aquell moment era classificar els seus papers personals per aplanar la que possiblement serà la biografia canònica escrita per Blake Bailey, que ja va firmar la definitiva (i, per cert, no excessivament complaent) de John Cheever. 

Com que la biografia de Bailey, que es presumeix molt conscienciosa, es farà esperar uns quants anys, ara arriba un altre llibre, Roth desencadenado (Literatura Random House), firmat per la crítica Claudia Roth Pierpont (que tot i el cognom no hi té cap parentiu), membre del cercle privat de l’escriptor (ella era una de les quatre o cinc persones que llegia els seus originals abans de ser publicats). Més que una biografia a l’ús, el llibre, que es val de converses amb l’autor, analitza les seves novel·les tenint en compte els fets intentat separar la ficció de la realitat, traient-li les màscares. I ho fa buscant rebaixar la polèmica que sempre ha envoltat Roth, mostrant-se comprensiva, fins i tot en els aspectes més evidents de la seva misogínia. Aquesta no és una biografia autoritzada. De fet, dir que ho era li ha costat a Martin Amis una correcció oficial en la seva crítica a The New York Times, ja que Pierpont assegura que Roth no va voler llegir una sola línia del treball abans de la seva publicació. Però això no elimina la sensació que l’autor de Pastoral americana ha teledirigit el treball de la seva biògrafa, incapaç de posar un però a les seves accions, tot i que sí algun però als seus treballs.

DESPRÉS D'UNA FESTA

Roth desencadenado no s’atura gaire en els aspectes més xafarders de la vida sentimental de l’autor –això Roth ja s’ho fa tot sol–. La més sucosa de les anècdotes, i desconeguda fins ara, vincula l’autor amb Jacqueline Kennedy. Es van conèixer en una festa novaiorquesa el 1964, un any després de l’atemptat de Dallas. Van parlar durant una bona estona –«era intel·ligent», va considerar Roth– i ell la va acompanyar a casa, encara que en tot moment es va sentir intimidat per no estar a l’altura del glamur i les convencions socials. Es va comprar un vestit nou per al següent sopar, en què Jackie va fer l’habitual pregunta: «¿Vols pujar a casa?». Un cop a dalt el va informar que els nens estaven dormint –«¿Vols dir aquell nen que saluda així i aquella nena que té un poni?», recorda que es va preguntar nerviós l’autor per a ell mateix–. El primer petó va ser «com fer un petó a un cartell publicitari». Després d’això, l’escriptor i la viudíssima tot just es van veure dues o tres vegades més. Un maliciós Roth explica a Pierpoint que li hauria encantat que en el judici de divorci que estava a punt de caure-li al damunt de part de la seva primera dona, Maggie –que va acabar inspirant alguns personatges especialment odiosos en les seves novel·les–, Jackie s’hagués vist obligada a comparèixer com a testimoni. El cas no es va produir perquè Maggie va morir abans en un accident.

Hi ha més revelacions. Com el fet que Roth va demanar realment en matrimoni la dona que va servir de model a Consuela, la protagonista de L’animal moribund –per al gran públic, la història que Isabel Coixet va portar al cine amb el títol Elegy amb Penélope Cruz–, una noia de vint anys 50 anys més jove que feia gairebé metre vuitanta i que, a diferència del personatge, no era cubana i tampoc tenia càncer. Roth, és fàcil imaginar-s’ho, va rebre carbasses i  va portar les seves frustracions a la novel·la. 

AMB MIA FARROW 

Altres noms femenins que amb prou feines s’entreveuen en el rerefons de la biografia són Susan Glassman, la nòvia que Saul Bellow li va robar a Roth, i Mia Farrow, presentada aquí com a bona amiga i veïna, quan en realitat va tenir amb Roth un afer, que segons alguns va propiciar després la venjança de Woody Allen en la seva pel·lícula Desmuntant Harry, un retrat cruel d’un famós escriptor jueu ben conegut per les seves aventures sexuals i l’odi envers la seva raça.

Notícies relacionades

El Príncep d'Astúries premia la mestria de Philip Roth

Barcelona, capital de la innovació social

La biògrafa també passa de puntetes pel sonat matrimoni de l’escriptor amb l’actriu Claire Bloom, les misèries del qual es coneixen molt bé perquè la protagonista de Candilejas es va dedicar a airejar-les en unes memòries particularment verinoses. Per cert, Adiós a una casa de muñecas (Circe) es va publicar en castellà per primera vegada l’any passat, gairebé 50 anys després de la seva edició original.

Finalment, i com a conclusió, el llibre mostra un Roth que es troba en pau amb ell mateix, divertit i paròdic com diuen que segueix sent en la intimitat, acceptant el més difícil: que és possible viure, i viure bé, sense necessitat d’abordar una nova novel·la.