La "novel·la sense gènere" de Vila-Matas

Un llibre concebut com una instal·lació artística. O més aviat com una pel·lícula d’art i assaig, que tant es podria dir 'El año pasado en Marienbad' com 'El estado de las cosas', sant i senya dels progres del moment. Sense oblidar la càrrega d’humor, condimentat amb els gestos chaplinescos o, més aviat, keatonians, característics de l’autor, Enrique Vila-Matas. L’escriptor barceloní publica 'Marienbad eléctrico' (Seix Barral) ara a Espanya, un text que va aparèixer primer en francès (de fet, va néixer com un encàrrec de l’editora Dominique Bourgois) i que pren com a punt de partida les converses que des de fa gairebé una dècada ha mantingut amb l’artista conceptual francesa Dominique Gonzalez-Foerster, un dels noms més reconeguts de l’escena internacional.

La novel·la, que algú ha definit com «una novel·la única sense gènere», és, entre altres coses, un diàleg sobre la creació, les lectures i les idees desenvolupat a molts llocs però bàsicament al cafè Bonaparte de París i en el trajecte que va d’un correu electrònic a un altre. El llibre va acompanyat, com tantes obres de l’autor, d’un equívoc: aquesta vegada, pensar que l’escriptor i l’artista han firmat en col·laboració diverses creacions. «La  col·laboració existeix, però és d’una altra manera», assegura l’autor. Es tracta d’una cosa molt més subtil.

Vegem-ne exemples. Mentre Vila-Matas escrivia 'Dublinesca', l’artista el va informar que estava preparant una instal·lació per a la Tate a Londres sobre la fi del món, que ella datava el 2054. L’escriptor va prendre la descripció de la seva amiga per narrar la seva pròpia apocalipsi, però aquesta vegada adreçat a la literatura, i la va incorporar així mateix a la seva novel·la. Per la seva part, l’escriptor va suggerir a Gonzalez-Foerster la possibilitat d’incloure en la seva obra una orquestra de jazz i música futurista que es podria anomenar 'Marienbad eléctrico'. 

FLUX D’IDEES ININTERROMPUT

En una altra mostra, la que el Palacio de Cristal de Madrid va encarregar a l’artista, ella va convertir l’espai en un hotel d’una habitació. «Dominique sap que aquesta idea em fascina», diu l’escriptor, que encara guarda la clau d’una habitació com la que ella va repetir a París; una habitació que ell va imaginar habitada per Rimbaud. I així, llançant-se i intercanviant idees, cites, suggeriments, evocacions, a manera de joc de pistes, cadascú hi ha anat component (o no) alguna cosa. «A més, aquest llibre té la continuació en la vida perquè aquest flux d’idees no s’ha aturat i cada vegada que ens trobem es crea una cosa semblant a una instal·lació».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

 Gonzalez-Foerster s’ha autodefinit com una escriptora fracassada, i Vila-Matas, com un director de cine de secret i sense obra. «M’agrada el cine difícil d’entendre perquè em permet obrir-lo a interpretacions diferents. El que faig als llibres, procurant que la meva literatura no sigui incomprensible, és obrir-los a totes aquestes possibilitats». Això el du a un vell record cinèfil gràcies al millor exemple de cine críptic, 'El año pasado en Marienbad', de Resnais. «Quan en vaig conèixer el guionista, Alain Robbe-Grillet, li vaig explicar que d’adolescent m’havia obsessionat amb aquell film i que vaig arribar a veure’l molts cops intentant comprendre’l. Robbe Grillet em va preguntar si per fi ho havia aconseguit i jo em vaig veure obligat a dir-li que no, que seguia sense entendre’l. Ell em va dedicar un ampli somriure. Al seu llibre de memòries explicava que el seu objectiu principal era la provocació».