Brie Larson: "Pot ser que guanyi l'Oscar, però quan arribo a casa em toca baixar les escombraries"

Després de guanyar el Globus d’or i el premi del sindicat d’actors a la millor actriu, Brie Larson (Califòrnia, 1989) ara aspira a l’Oscar per la seva interpretació de la víctima d’un segrest a 'La habitación'. El seu nom està en boca de tothom, com si fos la novetat de Hollywood. Però actua des que era petita. 'Inflitrados en clase', 'Escenas de un crimen', 'Y de repente tú' i 'Les vides de la Grace' són alguns títols del seu llarg currículum. A més de directora i guionista, l’actriu està embarcada en una exitosa carrera musical des de fa una dècada.

A més, cada vegada que trepitja una alfombra vermella deixa tothom impressionat. «Sí, després d’un any molt intens em feia falta una mica de diversió», diu referint-se al temps que va estar sotmesa a la tortura psicològica d’aquest estudi claustrofòbic sobre la llibertat que és 'La habitación'. Dóna vida a Ma, una noia segrestada per un psicòpata que la deixa embarassada, i després de donar a llum en captivitat, està cinc anys criant el seu fill fent-li creure que viure tancats és normal.

–¿Què significa per a vostè tot el reconeixement que està tenint pel seu treball a 'La habitación'?

–Significa que he sigut capaç de connectar amb els altres, una cosa de la qual no m’havia cregut mai capaç. Sempre havia temut no ser estimada, no ser normal. Al col·legi no era la més guapa ni la més lletja. Passava inadvertida, com si no existís. Em semblava que tothom sabia fer alguna cosa menys jo i que ningú es qüestionava res, mentre que jo era un mar de confusions. Fins que vaig començar a fer servir aquelles pors i dubtes en la meva feina. De sobte vaig veure que molta gent se sentia igual de confusa que jo. 'La habitación' n’ha sigut el millor exemple.

–¿S’atreviria a dir que Ma és el paper de la seva vida?

–No crec que hi hagi gaires papers així. Encara no hem arribat al punt d’estar saturats de personatges femenins forts i complicats. En surten un o dos a l’any i aquest n’és un. Jo només miro de pujar a aquest tren.

–No només hi ha pujat, sinó que va en primera classe. ¿Què ha significat tenir un director com Lenny Abrahamson dirigint aquest tren?

–Lenny és molt humà, així que em vaig sentir en bones mans. Em va donar l’opció de transformar aquells horribles esdeveniments en una cosa positiva, pensar que és una història sobre l’amor per no centrar-me en la tortura.

–¿Com es va preparar per posar-se a la pell d’una segrestada?

–Vaig anar a retirs de silenci per ajudar-me a entendre el que devien haver sigut per al meu personatge aquells dos anys d’absoluta soledat, abans del naixement del fill. Vaig estar en complet silenci durant un mes a casa meva. Quan elimines tot estímul és com si el cervell digués: per fi tenim una mica d’espai.

–¿Què més li deia el cervell?

–Vaig recordar la infància, quan tenia 7 anys i la mare va omplir el nostre vell Mercedes amb les nostres coses. Vam anar a Los Angeles perquè jo volia ser actriu. Dormíem en un llit que sortia de la paret, menjàvem tallarines i jo només tenia un parell de joguines de McDonalds. ¡Pensava que estàvem vivint el somni! Recordo que a vegades em despertaven els sanglots de la mare. Anys més tard em vaig adonar que ens hi vam traslladar perquè s’ho va passar molt malament amb el divorci.

–El director diu que vostè va ajudar molt a l’hora de dirigir el petit Jacob Tremblay, que dóna vida al seu fill. ¿Aspira a dirigir un llargmetratge en el futur?

–No només dirigir, sinó també escriure guions. Fa tres anys vaig escriure i vaig dirigir un curt que es va estrenar al festival de Sundance i va guanyar un premi. Després en vaig realitzar un altre que també va anar a diversos festivals. Ara com ara em vull concentrar a actuar, però segueixo escrivint. Espero dirigir el primer llarg en un parell d’anys.

–Des que es va estrenar 'La habitación' no ha parat d’aparèixer en públic. ¿Com porta aquesta pressió?

–La pel·lícula ha agradat tant que no sento cap pressió. Encara que la meva perspectiva de les coses sigui diferent ara, jo sóc la mateixa. Potser he guanyat premis, potser guanyaré l’Oscar, però a casa he de baixar les escombraries, donar menjar als gossos i netejar el que embruten. Tot seguirà igual i això és l’important. No em sento pressionada per res.

Notícies relacionades

Saoirse Ronan: "Només sé actuar, no valc per a res més"

Barcelona, capital de la innovació social

–¿Ni quan es tracta de ser la més elegant a l’alfombra vermella?

–El meu objectiu és reflectir com és la meva ànima, que és més complicada que qualsevol vestit.