Saoirse Ronan: "Només sé actuar, no valc per a res més"

L’hem vist créixer a la pantalla. Tenia 13 anys quan va ser nominada a l’Oscar a la millor actriu de repartiment per 'Expiació' (Joe Wright, 2007). Amb 'The lovely bones' (Peter Jackson, 2009) va aspirar a un Bafta. Sense poder resistir-se al cine d’acció ('Hannah'), Saoirse (es pronuncia «sor-txa») Ronan ha demostrat sensibilitat ('Mi vida ahora', Kevin Macdonald, 2013) i sentit de l’humor ('El gran hotel Budapest', Wes Anderson, 2014). Als 21 anys, l’actriu nascuda al Bronx i emigrada a Irlanda quan tenia 6 anys, ha trobat el paper que ha canviat el rumb de la seva carrera, Eilis Lacey, una jove irlandesa que l’any 1952 viatja a la ciutat de Nova York buscant millorar de vida. Al tornar a Irlanda, per assistir a un funeral, Eilis es veu en la tessitura d’escollir entre la seva nova vida a Nova York, inclòs el seu florent idil·li amb Tony, o quedar-se a Irlanda a cuidar la seva mare i casar-se amb Jim. Dirigida per John Crowley, 'Brooklyn' li ha posat en safata la seva segona nominació a l’Oscar.

–Ha estat davant de les càmeres des dels 12 anys. ¿Ha canviat gaire la seva forma d’actuar?

–Ho segueixo fent per instint, però ara sé com utilitzar el que porto a dins. Quan ets petit, actuar no requereix cap esforç. No et sents inhibit, fas servir la imaginació i ets tu mateix. Això és una cosa que no he volgut perdre, malgrat el pas dels anys. Per un altre costat, no acostumo a investigar gaire sobre un paper ni miro de disseccionar-lo, com fan altres col·legues. En aquest sentit, la meva manera de treballar no ha canviat gaire des que era una nena.

–¿Què ha significat 'Brooklyn' per a vostè?

–He tornat a treballar amb John Crowley, a qui respecto i admiro. Una de les coses que més m’agraden d’ell com a cineasta és la manera que té de rodar les escenes més emocionals. A més, la pel·lícula està basada en una novel·la l’autor de la qual [l’irlandès Colm Tóibín] té una forma d’abordar els personatges femenins que m’encanta. Es tracta d’un paper molt especial perquè la trajectòria vital de la protagonista és molt semblant a la meva. Si parlem de caràcter, la veritat és que no ens assemblem en res, però totes dues ens trobem en un moment de la nostra vida molt semblant. De fet, a vegades m’ha resultat molt difícil separar-les totes dues, fins al punt de pensar que no estava actuant.

–¿Ho diu perquè vostè també va emigrar?

–Sí. Vaig néixer a Nova York, però, quan era petita, els meus pares, que són irlandesos, van decidir tornar al seu país i allà és on vaig créixer. A causa de la meva feina he viatjat molt, encara que fins que vaig complir els 18 sempre anava acompanyada per la meva mare i això em va ajudar a no sentir tanta nostàlgia com la protagonista del film. Els irlandesos solem marxar de la nostra terra, però sempre acabem tornant-hi, ja sigui físicament o emocionalment. Jo he deixat el niu, però Irlanda sempre serà casa meva. Estic molt orgullosa de les meves arrels i m’encanta que sorgeixin projectes com 'Brooklyn'.

–¿La seva mare la fa sentir culpable per haver deixat la seva pàtria i la seva família, com li passa al seu personatge?

–No, la meva mare sempre m’ha recolzat en totes les meves decisions. Però en el cas d’Eilis eren altres temps, la vida era molt dura a Irlanda i s’havia d’emigrar per buscar-se la vida. La meva mare també ho va fer, marxant a Nova York, i això va ser una bomba per a la família i els amics. Encara xoca molt això que un deixi la seva pàtria. Quan me’n vaig anar a viure a Londres tots em deien: és per la teva feina, ¿oi? El mateix em diuen ara que he anat a viure a Nova York.

–¿A qui recorre quan l’ataca la nostàlgia?

–A la meva mare, per descomptat. A la meva tieta Margaret, perquè hi estic molt unida. I al meu millor amic, Christopher, a qui conec des que era petita. Jo sóc filla única i ell és com el meu germà. Quan estic amb ell, tot se simplifica, ens barallem com dos nens i també riem l’un de l’altre. Ell és el que fa que em mantingui tocant de peus a terra, sobretot ara, perquè amb tota l’atenció que la meva feina ha generat és fàcil que em pugi l’èxit al cap. Per sort tinc gent al meu voltant que em fa baixar els fums.

–¿Què és per a vostè l’èxit?

–Poder seguir fent el que m’agrada i no haver de treballar en una altra cosa per guanyar-me la vida. Actuar és la meva passió, no valc per a res més. Ni tan sols per vendre en uns grans magatzems com fa el meu personatge.

Notícies relacionades

Brie Larson: "Pot ser que guanyi l'Oscar, però quan arribo a casa em toca baixar les escombraries"

Barcelona, capital de la innovació social

–¿Quins projectes té entre mans?

–Rodaré una pel·lícula titulada 'Loving Vincent', sobre un jove que està obsessionat amb Van Gogh. El meu paper és petit i només rodaré un parell de dies, però adoro el projecte. També tinc, encara que no hi ha data de rodatge, l’adaptació de 'La gavina', de Txékhov, que tindrà un repartiment espectacular encapçalat per Annette Bening. I una obra a Broadway. No em puc queixar.