Frank Diago, mai diguis "impossible"

Qualsevol que freqüenti el gremi artístic, deu haver sentit això que, avui dia, donar-se a conèixer en el món de la música resulta una tasca gairebé impossible. I precisament, una versió de l’Impossible de James Arthur ha convertit la història de Frank Diago en un petit miracle viral. «No m’havia plantejat mai ser famós ni res d’això. Hi ha molta gent que canta bé i ho veia molt difícil. Aspirava només a guanyar-me la vida amb la música», confessa aquest jove gitano de Sabadell, encara perplex davant l’acollida de la seva col·lecció de versions a Youtube, de les quals ja s’han fet milions de reproduccions.

El fons és en totes similar, com de fred estudi de gravació. Però molt aviat entren en calor. Després que el cantant s’autopresenti i arrenqui de manera convencional, la pantalla es divideix en diferents preses de l’intèrpret, i cada una va afegint una nova harmonia vocal. «Jo vaig créixer escoltant i cantant flamenc, era el que sonava sempre a casa meva, però amb vuit anys vaig aprendre a fer-me cors sentint els Backstreet Boys», recorda. I en ple clímax, desdoblat ja en diversos franks diagos de prodigiosos aguts, s’acompanya també fent palmes. Que per alguna cosa en totes especifica, com a marca de la casa, gipsy cover.

En anglès «d’oïda»

Versions d’èxits planetaris molt recents. Totes en anglès. «Les primeres les vaig fer gairebé d’oïda, enganxant sobretot la fonètica», reconeix. «Però he rebut missatges de professors que ensenyen nois d’ètnia gitana dient-me que aquestes versions els motiven a estudiar anglès». La primera que va penjar va ser l’All of me, de John Legend. I després d’Impossible van venir el Diamonds de Rihanna, el Chandelier de Sia, el Halo de Beyoncé, el Hello d’Adele… «És un treball molt laboriós, perquè a l’afegir parts flamenques a temes tan coneguts de pop i rhythm and blues corres el risc de carregar-te’ls».

 

Expectació davant el debut

Tancarà la nova temporada del programa televisiu Los Gipsy Kings, encara que, a diferència de tants joves de la seva generació, assegura que no ha provat mai fortuna presentant-se a un talent show. «Com a espectador són programes que sí, m’agraden, però no he sigut mai partidari de presentar-m’hi perquè considero que si comences tan ràpid després també pots caure molt ràpid. Jo prefereixo forjar-me el meu camí a poc a poc, des de baix». ¿Però no ha corregut molt Frank Diago en aquests últims mesos? «Per descomptat, però és que no ho he pogut controlar. Ni en somnis m’hauria esperat una resposta tan immediata, ni que hagués pogut deixar tan aviat altres feines per dedicar-me exclusivament a la música».

Notícies relacionades

Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

Té gairebé 90.000 seguidors a Facebook, i encara que l’èxit virtual moltes vegades no es correspon amb el real, la venda anticipada per al seu debut a Barcelona va de meravella. I amb un aforament tan considerable com el de la sala Barts. No és la primera vegada que canta a la ciutat on des de fa un temps viu, però fins ara sempre ho havia fet com a part de projectes aliens o en grups en què fugaçment va militar; en locals i sales petits o tablaos. Diumenge, a les 19.00 hores, ho farà per primera vegada com a Frank Diago. Acompanyat per un DJ, dues coristes, guitarra, piano i bateria.

Sense disc encara al carrer i pràcticament només amb el suport d’un petit segell independent, no només cantarà aquestes versions que tant han fet parlar a les xarxes socials; també avançarà temes propis compostos mà a mà amb el seu productor, Octavio Cruz. Pop comercial i balades tant en castellà com en anglès i spanglish. Tot amanit amb un toc flamenc i una veu excepcional.