Rápidos, Burros... i El Último de la Fila

De Los Rápidos a Los Burros i, d'aquí, a El Último de la Fila. Manolo García i Quimi Portet sempre han considerat que les tres marques responien a l'evolució natural d'una mateixa família, per això no hi havia motiu, aquest divendres a Razzmatazz, d'excloure'n l'última, la més popular. Va ser així com el concert de reunió va culminar amb un petit festival d'El Último, sis cançons que van sumir la sala en un èxtasi compartit.

¿El Último torna? No, que no s'enganyi ningú. El concert de Razzmatazz, que es repetirà aquest diumenge, va ser un festí anòmal entre amics, un "petit homenatge a nosaltres mateixos", va ironitzar García, un regal als fans, un viatge a la joventut, als motius que els van impulsar a fer música, i un cop de justícia poètica per a dues estimades formacions, Los Rápidos i Los Burros, que al seu dia van passar sense pena ni glòria encara que ara tinguin l'aspecte de bandes de culte. I deixant pel camí la foto històrica: García i Portet, junts de nou en un escenari en un concert complet, amb el faristol ple de clàssics, per primera vegada des de la gira final d'El Último de la Fila, el 1996. Fins ara, el més semblant a això va ser la irrupció per sorpresa del cantant, fa tres anys al Palau, en un recital del guitarrista per sumar-se a una de les seves cançons, 'Massa'. Res a veure.

ORQUESTRA DE BALL

Los Rápidos van centrar la primera part de la nit, amb 14 peces. Un concert en què es va fondre el material del seu disc del 1981 amb troballes i novetats de 'Pinsos Luegoexisto', obra inclosa en la recent caixa 'Historia de una banda (Autobiografía sónica)', punt de partida d'aquests concerts. Van obrir a tot tren: 'No, no, no' i 'Septiembre', amb molta guitarra, evocant la desimboltura d'aquella nova onada adoptada per la banda amb maneres una mica excèntriques. Vestits amb roba de lluentons, com les orquestres de ball 'kitsch'. "Benvinguts i visca la mare que us va parir", va saludar García després de recitar un afectat vers en català sobre les "gorgues que baixen del Pirineu més profund". Públic rondant els 40 i pujant. "Avui som un conjunt", va proclamar Portet invocant el vell esperit de colla juvenil, amb els egos a ratlla.

A la tercera cançó, 'Grité', les jaquetes van volar, García lluïa una espartana camisa negra, i Portet, estampats florejats i ulleres fosques pròpies d'un ídol intercomarcal. 'La pájara', 'Confusión', 'Ausencias'... Un concís moment 'guitar hero' de Josep Lluís Pérez, el sòlid orgue de Esteban Martín Hirschfeld, el somriure permanent d'Antonio Fidel, baixista i presa de terra, el reforç de tres coristes i un García que no s'estava quiet, buscant el contacte visual amb els fans, picant amb complicitat els peus que penjaven del pis de dalt. Reflexos d'aquell heroisme una mica autoparòdic ("Entro al Cine Ideal, aquí te voy a esperar / Esta tarde proyectan 'Solo mueren los valientes"), crides a l'ideal de l'art i al "foc sagrat de Braque" i aquell fatalisme tan seu: 'Ruta del sur', la més celebrada, camí de 'No estoy hecho polvo' i un 'San Gennaro' en què Hirschfeld va tocar la melòdica i Lluís Visiers va abandonar la bateria.

BOJOS PER 'HUESOS'

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Moment frontissa, quan Ángel Celada va agafar les baquetes i el grup es va convertir en Los Burros. Vuit cançons més, començant per 'Mi novia se llamaba Ramón'. Allò s'anava escalfant més i més: 'Portugal', un altre dels seus feliços 'Rebuznos de amor', amb García xiulant la melodia, 'Hazme sufrir', 'No puedo más'... I la més popular, 'Huesos', com a punt final, corejada per bona part de les gairebé 2.000 persones que omplien la sala com el 'hit' de les seves vides. Aquestes cançons mai havien sigut tan estimades, ni ningú s'hauria imaginat que adquiririen aquesta aura mítica, col·locades en l'estatus de clàssics més de 30 anys després.

En els bisos, viatge a 'Disneyland' i la Fender Telecaster blanca de Portet insinuant que una cosa gran estava en camí. Paraules majors amb un 'Llanto de pasión', que va advertir de l'entrada en territori d'El Último. Cançons, totes, dels seus tres primers discos. Un 'Aviones plateados' de quan el surrealisme no comportava el descrèdit intel·lectual automàtic, i una 'Sara' elevada pel fogós cor de Razzmatazz. En el tram final, 'Querida Milagros', 'Mi patria en mis zapatos', una inesperada falca amb 'La rambla', de Quimi Portet (cantada en català per García i que no van interpretar en els concerts de la setmana passada a La Riviera, Madrid), i la joia de la corona, 'Insurrección'. El llegat més genuí d'El Último de la Fila, quan fonia poesia i una mica de disbarat. "No sé si és nota, però estem molt contents", va fer saber García. Es va notar i es va compartir.