László Nemes: "Vaig voler tornar als morts la seva dignitat"

Que l'hongarès László Nemes acabaria guanyant l'Oscar gràcies a la seva 'opera prima', 'El hijo de Saúl', els predictors experts ho donaven per fet gairebé des que la pel·lícula va obtenir el premi especial del jurat a Cannes el maig passat. Al capdavall, potser és el retrat més aterridor i indeleble mai traçat d'Auschwitz. Vam parlar amb Nemes a l'últim Festival de Toronto.

¿Com ha paït l'èxit d''El hijo de Saúl'? Vaig pensar que ningú la voldria veure, que seria un fiasco. En realitat no tenia gaire clar què estava fent. És a dir, sabia que 'El hijo de Saúl' seria una pel·lícula nova, diferent de qualsevol altra, i que seria impactant, però dubtava de si els distribuïdors i els espectadors s'atrevirien amb ella. En tot cas, per a mi fer cine només té sentit si prens riscos.

¿Què fa que sigui una pel·lícula diferent? El cine sobre l'Holocaust sempre parla dels supervivents, i això em resulta inquietant perquè fa que ens sentim fora de perill, i augmenta la bretxa que ens separa de les víctimes. Per això vaig voler posar l'espectador al centre de la maquinària d'extermini. La meva pel·lícula no parla de supervivència sinó de mort, perquè la supervivència és una mentida. La regla als camps, la seva única veritat, era la mort. Vaig voler tornar als morts la seva dignitat.

¿Diria que 'El hijo de Saúl' és l'obra definitiva sobre l'Holocaust? No crec que ningú pugui fer la pel·lícula definitiva, ni que ningú l'hagi de fer. Però en tot cas feia falta una pel·lícula més visceral. I jo la  volia fer des que era petit. Tenia cinc anys quan la meva mare, que havia perdut els seus avis a Auschwitz, em va parlar de l'Holocaust, i el tema m'ha obsessionat des d'aleshores.

En tot cas, el film evita mostrar l'horror de manera explícita. Sí, mostrar-ne massa hauria sigut pura explotació, però tampoc volia edulcorar la realitat dels camps. Per això vaig decidir mantenir-me enganxat al punt de vista del meu protagonista, veure i sentir en tot moment només el que veu i sent algú que ha perdut l'habilitat de veure l'horror. La idea era estimular la imaginació de l'espectador, que ell recreï a la seva ment l'enormitat de la barbàrie.

Notícies relacionades

Oscars 2016, llista completa de guanyadors

Els Oscars es posen salomònics amb 'Spotlight' i González Iñárritu

En aquest sentit, ¿per què va decidir que Saúl fos un membre dels Sonderkommando, presoners jueus obligats per les SS a encarregar-se de la feina bruta a les cambres de gas? Perquè l'acte més terrible dels nazis va ser fer que els jueus es taquessin les mans amb la sang de la seva pròpia gent. Forçant-ne alguns a ajudar-los en l'extermini, els van privar fins i tot del consol de sentir-se innocents. Això és la maldat pura.

Hi ha qui diu que de l'Holocaust no se n'hauria de parlar, que qualsevol pel·lícula sobre això és una trivialització. Òbviament vostè en discrepa. Sens dubte, perquè crec que aquest enfocament pretén mitificar l'Holocaust, i la mitificació és una cosa que alimenta tots els neonazis del món. Estic d'acord que no s'ha de convertir l'extermini en un espectacle hollywoodià. Però si no en parlem, si no assumim que va passar i que és una evidència de les tendències genocides que tots nosaltres tenim  al nostre interior, no serem capaços d'evitar que una cosa així torni a passar.