El gran obrador de la dramatúrgia catalana

Tinc un record fantàstic de com es va gestar la Sala Be-ckett. Des de 1986, aproximadament, un grup d’alumnes de la Universitat Autònoma, entre els quals hi havia Toni Casares, ens vam apuntar a diversos tallers amb El Teatro Fronterizo que capitanejaven José Sanchis Sinisterra i Luis Miguel Climent. Eren uns moments realment especials per al teatre a Barcelona i Catalunya. Començaven a sorgir joves actors i autors interessats en la nova dramatúrgia i, en particular, en la nova textualitat.

Els tallers de Sanchis Sinisterra eren absolutament innovadors i plens de gent interessantíssima procedent del món del teatre i de la dansa i també de l’escriptura. Els «exercicis sistèmics» de Sanchis causaven furor i provocaven que molts dels que hi érem comencéssim a escriure i a plantejar escenes, petites peces... Algunes s’escenificaven o originaven textos que s’estrenaven fins i tot en altres teatres. Altres es llegien. Cada vegada més gent s’interessava per aquells cursos, en què Sanchis mai amagava la seva fascinació per Beckett.

El local on El Teatro Fronterizo tenia la seu es va fer petit. Per això, Climent i Sanchis, amb l’ajuda inestimable de Pilar Molina i de Manuel Dueso i d’altres col·laboradors entusiastes, van trobar el local del carrer Alegre de Dalt i es van llançar a aquesta extraordinària aventura que ha sigut (i és) la Sala Beckett, el teatre que, al meu entendre, ha revolucionat i ha fet esclatar la dramatúrgia catalana no només al nostre país sinó també fora de les nostres fronteres.

L’EMPRESARI DE LA CONSTRUCCIÓ / La tasca que durant aquests 25 anys ha portat a terme la Beckett ha sigut absolutament decisiva per a la consolidació de la nostra dramatúrgia. I avui està considerada sense cap dubte com un dels teatres més prestigiosos no només de Barcelona sinó també d’Europa, al nivell d’altres grans teatres dedicats a la dramatúrgia contemporània com el Royal Court de Londres (amb un pressupost notablement superior). Per això, quan un conegut empresari de la construcció va comprar, sense saber-ho, l’edifici on hi ha la Beckett, i va modificar les condicions contractuals d’aquest petit/gran teatre, no va calcular la magnitud del que acabaria passant, perquè tampoc coneixia la magnitud del que s’hi ha vist i del que s’hi ha fet.

¡Trist país que té tant talent desconegut i menyspreat per determinada gent que té el poder econòmic! Hauríem de reivindicar el que va passar a finals del segle XIX i principis del XX a Catalunya i a Barcelona, quan un sector de la burgesia protegia els seus creadors. Però els grans empresaris catalans posteriors, sobretot els que van fer fortuna amb el franquisme, van menysprear olímpicament l’art, el teatre i els creadors (amb escasses excepcions). Es van dedicar només a fer negoci.En particular, l’empresari que va comprar aquest edifici em sembla que ni tan sols sabia de l’existència d’un teatre. O si ho sabia, no li va donar cap importància. Cap. Per molt prestigi que tingués, els de la Beckett eren els seus inquilins i havien de pagar un lloguer segons «les regles del mercat», fet que va resultar incompatible amb la situació de crisi que patia la sala, com la majoria de teatres. I els va portar a judici.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, l’operació immobiliària va acabar precipitant el necessari creixement, amb un absolut reconeixement públic, i una remodelació espectacular, amb el suport inestimable de l’ajuntament i de la Generalitat (esperem que des d’ara per sempre).

Només podem donar les gràcies al gran Sanchis Sinisterra, al magnífic i emprenedor Luis Miguel Climent, a tots els que van col·laborar per obrir la sala, a l’infatigable amic Toni Casares i a tot l’equip de persones extraordinàries que han mantingut i han fet créixer un dels millors teatres de la nostra història.