José Skaf: "Convé despertar-se despertar, no conformar-se, qüestionar el que ens diuen"

El director José Skaf (Buenos Aires, 1978) debuta en el llargmetratge amb Vulcania, drama distòpic ambientat en una comunitat aïllada amb uns  habitants que viuen de l’explotació de l’acer sota el jou paternalista de dues grans famílies. Un sistema que començarà a esquerdar-se quan Jonás (Miquel Fernández) i Marta (Aurra Garrido) es preguntin què hi ha més enllà del seu petit univers conegut. Amb referències que van des de La fuga de Logan fins a El bosque, Vulcania s’estrena avui després d’haver sigut presentada a concurs en l’últim Festival de Sitges.

–Les ficcions distòpiques, tant en cine com en literatura, sembla que viuen un moment daurat. 

–Sí, la crisi mundial hi té molt a veure, però aquest tipus d’històries sempre hi han estat. Crec que les distopies ens fan reflexionar sobre el que estem fent amb el món i les conseqüències que pot tenir per a les generacions futures. També tenen un nexe molt clar amb l’actualitat, i suposo que fer aquest tipus de reflexió a través de la ficció és més fàcil o més suportable.

–¿Quina seria, en última instància, la reflexió de Vulcania?

–La pel·lícula no té cap discurs polític intencionat, encara que hi hagi paral·lelismes amb l’actualitat: la corrupció, l’abús de poder, el totalitarisme. El propòsit és que la gent disfruti de la història i que, si els fa reflexionar, doncs encara millor. El que sí que és veritat és que vivim el dia a dia sense mirar al voltant. I en aquest sentit, Vulcania parla de la necessitat de despertar-se, de no conformar-se, de qüestionar el que ens diuen. I, per descomptat, que és molt important disposar d’informació. És justament l’accés a aquesta informació el que fa que els totalitarismes vestits de paternalisme ho tinguin cada vegada més difícil.

– Vulcania és la seva opera prima. ¿Com va sorgir el projecte?

–Visc a Madrid i sóc programador de la cadena TCM. Allà també hi treballa el guionista Diego Soto. Jo tenia una idea bàsica d’un món dividit en dues famílies, l’hi vaig explicar a Diego, li va agradar, vam començar a treballar junts a l’hora de dinar i... al cap d’unes setmanes teníem el guió. Vam tirar endavant amb el suport de David Matamoros, de Zentropa Spain. Ha sigut un esforç titànic, amb el treball desinteressat de molta gent. Quatre anys, massa temps... Hi ha molts tipus de pel·lícules per als quals aquests quatre anys tenen sentit. Però no crec que sigui gaire pràctic ni sa dedicar tant de temps a un projecte tan modest com el nostre. Encara que, en fi, és la realitat que ens va tocar viure.

–Vulcania és un lloc fora del temps i de l’espai. En aquest sentit, el look, l’atmosfera, aquella tonalitat mat i grisenca són clau.

–Totalment cert. Una atmosfera delloc amagat, deslocalitzat, com inexistent. Va ser una troballa. Vam buscar pel nord d’Europa, però al final el teníem al davant, al Pirineu. Xerallo [Pallars Jussà] va néixer als anys 50 al peu d’una cimentera avui abandonada. Un carrer principal, 15 o 20 cases, i la  fàbrica al fons. I amb una història de colònia industrial semblant a la de la pel·lícula. Després, és clar, el treball fi de postproducció ha fet la resta.

Notícies relacionades

La comunitat hermètica

'Vulcania': la ciutat desitjada

–¿Què ha suposat per a vostè treballar amb un repartiment tan rutilant (Miquel Fernández, Aura Garrido, Ginés García Millán, José Sacristán) en el seu debut? 

–Són tan bons que m’ho han fet molt fàcil. Això em va salvar en el rodatge, perquè vam assajar poc. Quan has de córrer, necessites gent molt eficaç. Veus José Sacristán que et diu: «A la teva disposició. ¿Què faig?». Un dia va voler repetir fins a 16 cops una escena en què llegeix un discurs. Gens d’ego. Un regal.