Kevin Spacey: "'House of cards' atrau perquè és un retrat de la vida i les seves complexitats"

¿La realitat supera a la ficció? Per descomptat, pel que fa a comèdia absurda, poc pot fer ‘House of cards’ contra les eleccions actuals als Estats Units. Però la sèrie de Netflix –la quarta temporada l'acaba d'estrenar Canal+ Series a Espanya, només un dia després de la seva sortida oficial– compta a favor seu amb personatges més carismàtics, astuts, i interessants de seguir.      

Des de la seva aparició el 2013, creacions com el president sociòpata Frank Underwood (Kevin Spacey), la seva macbethiana esposa Claire (Robin Wright), el malmès cap de gabinet Doug Stamper (Michael Kelly) i altres que ja no estan entre nosaltres, però els noms dels quals no esmentarem, per no arruïnar diversió a neòfits, han mantingut espectadors de tot el món enganxats a la pantalla. Sovint en maratons insalvables: la sèrie va ser una pionera en el sistema d'estrena de temporades completes i gairebé va inventar per si mateixa el concepte “binge-watching”, o “tip de visionats”.

Per molts, aquest cap de setmana estarà dedicat a l'enfiladissa de contesa, venjança, lluita verbal i potser cos a cos, a vegades al llit, d'aquesta intriga sense aparent final. La sèrie original britànica acabava amb el protagonista, Francis Urquart, convertit en primer ministre, però ‘House of cards’ no ha acabat amb Underwood fet president: la presidència només era el principi. Parlem amb Kevin Spacey, productor a més de protagonista, sobre polítics, matrimonis, nous fitxatges actorals de prestigi i el futur de la sèrie.

Sembla inevitable comparar ‘House of cards’ amb el que passa en el món de la política real, sobretot ara, en temps d'eleccions. Per descomptat, em fan un gran nombre de preguntes en què la gent intenta tacar les fronteres entre una sèrie de televisió ficcional i la vida real. Però hi ha el món real i després hi ha el món ficcional, i jo opero en el món ficcional d'una sèrie de televisió.

Però, ¿el seu treball a la sèrie li ha fet veure de forma diferent el món de la política? Bé, he estat involucrat en política tota la meva vida. Crec en el servei públic. Tinc una actitud realment esperançada; sóc optimista respecte al que es podria fer al món si la gent s'unís per mirar d'aconseguir alguna cosa que fos valuosa i positiva. Així que em concentro en això.  

¿Opina que una sèrie com aquesta pot millorar l'interès dels nord-americans i el públic en general pels assumptes públics i polítics? Bé, certament, ha sigut interessant descobrir que la sèrie ha funcionat molt bé a tot el món. És sorprenent quin pot ser el poder i l'abast de la sèrie, malgrat que se centri en les especificitats de la política dels Estats Units. Però també crec que, en gran mesura, és una sèrie sobre relacions i potser en aquest sentit no importa d'on siguis. No importa quina feina tinguis, hi ha política en tota la nostra vida.

Llavors, ¿diria que ‘House of cards’ és un retrat del poder? ¿O, sobretot, el retrat d'un matrimoni? Suposo que, fins a cert punt, la sèrie ha tingut èxit perquè es tracta d'un retrat de la vida i les seves complexitats. Si la gent pot sentir els seus conflictes com a pròxims, deu ser perquè així és com passen les coses en la vida real. Almenys així és com passen en molts negocis: hi ha complicitats, hi ha gent avançant i gent, ja ho sap, amargada perquè es queda en segon pla. El públic reconeix el que passa en la sèrie.

He pogut veure el primer capítol de la quarta temporada i el personatge de la mare de Claire, interpretat per la gran Ellen Burstyn, sembla una força de la naturalesa. Sense entrar en 'spoilers', ¿serà una espècie de nèmesi per a Frank aquesta temporada? No puc parlar de la importància de la participació de cap actor en la sèrie, però puc dir-li que la senyoreta Burstyn és formidable. L'adoro. Vam tenir l'oportunitat de treballar junts uns anys enrere, en un altre projecte televisiu [el telefilm ‘Quan et recordis de mi’, de 1990], i és una dona impressionant. Sento una gran admiració per ella i va fer un treball fantàstic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La cinquena temporada serà la pròxima sense Beau Willimon, el seu creador i 'showrunner', al capdavant. ¿Trobarà a faltar Beau? Trobaré a faltar molt Beau. Puc entendre que estigui cansat. Fa molt temps que és 'showrunner' i el guionista en cap i, a més, s'hi involucra en molts altres aspectes. La nostra feina ara és fer tot el que sigui possible per honrar la sèrie que va crear.

Fa poc es va revelar un retrat de Francis Underwood a la Galeria Nacional de Retrats administrada per l'Institut Smithsoniano. ¿Com el fa sentir això? ¿Una mica com una relíquia? No sé si relíquia seria la paraula, perquè la galeria és moderna i extraordinària. I tenen una llarga tradició de retrats d'actors ficats en els seus papers, que s'estén fins al segle XIX; alguns dels millors actors nord-americans i britànics en alguns dels seus grans rols shakespearians. Però bé, aquest retrat només és una petita part de la seva galeria. És un lloc de veritat increïble.