Discos Castelló emmudeix

Primer va ser la gravadora de compactes domèstica, després el ‘top manta’, a continuació van venir les descàrregues i, finalment, una poderosa onada de fons anomenada nous hàbits de consum, el canvi de mentalitat col·lectiva que s'ha emportat una estimada institució del comerç discogràfic, Castelló, en actiu des del 1928. L'‘streaming’ i la desmaterialització de la música han pogut amb tanta història. “Va arribar un moment en què ja no podíem aguantar més”, confessava aquest dijous Jordi Castelló, responsable de la botiga.

Discos Castelló abaixa la persiana després de constatar que l'última campanya nadalenca, moment que havia arribat a suposar el 30% de les vendes de l'any, no va mantenir el nivell esperat. Aquelles llarguíssimes cues de clients passant per caixa, resolent regals d'última hora, ja eren història si bé es repetiran aquests dies, fins al tancement del local, el 31 de març, amb un motiu una mica diferent: la liquidació d'existències, amb descomptes que arribaran al 50%. “Fins a acabar amb tots els estocs”, explicava Castelló per telèfon des de la botiga, que aquest dijous es va omplir de compradors responent a l'anunci del tancament.

Castelló no només es va convertir en una marca ineludible al parlar de botigues de discos a Barcelona, un  negoci familiar que va ser capaç de tombar gegants globals com l'efímer Virgin Megastore de Gran Via-passeig de Gràcia (1992-98), sinó que també va fer de locomotora del carrer dels Tallers, convertit en un eix gairebé temàtic en què encara resisteixen veterans com Revólver, Impacto o Daily Records.

PETITES I ESPECIALITZADES

El tancament plou sobre mullat després de les desaparicions de botigues com Gong, La Gramola o CD Drome, entre altres moltíssimes, i observant com les grans superfícies dediquen cada vegada menys espai als discos movent-se pels seus estudis de rendibilitat del metre quadrat. Però s'ha de dir que no tot són defuncions. Els últims anys han obert botigues de discos: petites, pacients i molt centrades en un estil o escena. Ho raona Castelló quan reconeix que “un comerç de discos pot aguantar si està molt especialitzat, amb una clientela molt, molt, fidel i una estructura reduïda”. No era el cas de Castelló, amb vuit treballadors veterans, un gran local (de propietat, això sí) i la vocació generalista.

A aquesta idea s'hi acullen botigues joves com Ultra-local Records, al Poblenou, centrada en segells ‘indie’ autòctons. Són una parella, Raúl Chamorro i Carme Baqués, tots dos tenen altres feines i s'ho poden prendre amb calma. Cuiden el vinil, “que s'ha convertit en objecte de regal”, una parcel·la que ja suposa el 70% de les seves modestes vendes. I com aquest, els últims anys han florit comerços com Death Moon Records, Discos Paradiso, Holy Mountain Records o les botigues d'Apolo i Primavera Sound.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquí cadascú intenta escriure el seu manual de supervivència, com prou bé saben a Disco 100, la botiga del carrer de l'Escorial, una altra institució que es manté des del 1978, plantant cara, “sense les alegries d'altres temps però amb estabilitat”, assegura el seu propietari, Jesús Mayor. Es basen en un enorme fons de catàleg (120.000 discos) i una web des de la qual venen a tot el món. Mayor, a contracorrent, nega que l'objecte físic s'estigui morint i apunta a interessos industrials. “Hi ha un desig que la gent es llanci a comprar mòbils, i un interès a dir que aquí s'enfonsarà tot déu”, critica.

El temps dirà si el disc té un lloc en l'era virtual, ja sigui per funcionalitat, prestigi o romanticisme. Per ara, S'ha de lamentar una altra defunció, la d'una botiga, Castelló, a la qual l'ajuntament va concedir el 2009 la Medalla d’Or de la ciutat.