Adrià Puntí en la seva hora 'clau'

Adrià Puntí, a gust a l’escenari i amb les seves cançons, revivint-les amb ganes que tots en forméssim part, portant la introspecció del compositor ennuvolat a l’estadi del rock’n’roll amb el seu punt d’exhibicionisme i desvari. Un Puntí orgullós de la collita que, després d’una dècada d’incertesa, l’ha tornat a col·locar a dalt. «Avui és el dia clau, La clau de girar el taller», va anunciar aquest divendres en una sala 2 de l’Auditori plena de gom a gom.

    El seu retorn per parts ha seguit un rumb profitós i en la seva cita amb el Guitar BCN es va observar un so de banda més consolidat respecte a fa dos anys al Palau. Partint d’un repertori modern i modelant-lo al seu gust, com ja vam veure en la primera peça, Esperit, que va avançar a poc a poc, a partir d’una introducció de guitarra elèctrica, com aquells llargs mitjos temps de Neil Young que t’estan dient que no tinguis pressa per arribar a la tornada. Canviant en la mateixa cançó les sis cordes pel piano, bufant l’harmònica, sentint-se personatge: «Clap your hands!».

    Puntí té aquell do per fondre les dues cares de la clàssica cançó de rock, l’esquinçada i la lírica, com a El boig del telèfon roig, amb els seus girs bruscos i la seva melancolia. Un aspecte que crida l’atenció és la incorporació del saxo, a càrrec d’un altre Adrià, Bauzó, un instrument a vegades reduït a l’estereotip que va aportar suggerents matisos, entroncant amb nobles tradicions: climes acollidors com en vells discos de Bowie o Reed, o crispant l’ambient, més a prop de Steve Mackay (The Stooges), en la solemne Sardana en un blues.

    El recorregut a través de La clau de girar el taller va encaixar una falca amb cites a altres treballs. Una àrida De muda en muda, de la seva obra anterior, Maria (2002), i El jardí dels préstecs, gravada per Umpah-Pah fa més de 20 anys, totes dues amb Puntí a la guitarra acústica, i La font del gat, del seu debut solista, Pepalallarga i…, amb introducció jazz-swing, passos de ball desgarbats i vocalització pastosa parodiant el piano man entrompat. El Puntí showman, descarat i amb un peu al precipici, que després es va recollir entre els dolços plecs d’Esbrina, desitjant compartir la tornada amb les veus del públic.

Notícies relacionades

Les claus d'Adrià Puntí

Adrià Puntí surt del seu desert

    Cada vegada més lliure, més disposat a jugar amb ell mateix i amb els seus, va picar amb força el piano en La clau de girar el taller i va demanar al públic que s’alcés i es va acomiadar bruscament a continuació. ¿Fi del recital de només 10 cançons? No, perquè els bisos en van reservar 11 més, un altre concert en si mateix que va emprendre el rumb amb Mirall capgirat, d’Umpah-Pah, i va sacsejar la sala amb la ferreria i el saxo insà de Fill de presons.

NOVA CITA EL 15 D’ABRIL / Aquí Puntí es va decantar pel seu passat, de la guitarrera Jeu a una peça mig oblidada del repertori tardà d’Umpah-Pah, Homònim, i un intens trajecte final a través de Sí (la que va gravar Bunbury) i Ull per ull, el reggae festiu de La catximba i els rostolls d’Angelina, amb sessió de ball a l’Auditori, i tornant al principi, les opaques textures a l’estil de Crazy Horse a Sota una col. Després del rampell, l’espectacle i la interpel·lació al públic, un suau crepuscle amb el músic abaixant el cap, concentrat en les esquerpes notes de la seva guitarra. Aquest Puntí de llarg abast pot donar encara més de si: el 15 d’abril repetirà a la mateixa sala amb un altre repertori, el del disc llibre Enclusa i un cop de mall.