Tonet de la Música, mig segle venent 'música en conserva'

Ara que entrar a comprar discos a una botiga és un acte de militància o un gest de neotradicionalisme que mola, val la pena recordar la història de l’home que va proveir milers de melòmans des d’Andorra. Tonet de la Música va començar venent discos de pedra als anys 50, va fomentar el trànsit d’obres censurades als 70 i va tenir set botigues als 90. Però amb el canvi de segle no va trobar la manera de salvar el negoci. La història d’aquest comerciant és també la de la indústria del disc.

    El 9 de gener del 1952, Antoni Pantebre va entrar a treballar a Paradís Musical, la botiga de tocadiscos i ràdios del seu cosí. La seva missió era atendre al taulell de «música en conserva», que llavors encara es gravava en discos de pedra. «El primer disc que vaig vendre va ser la Cinquena simfonia de Beethoven per la Filharmònica de Berlín, dirigida per Furtwängler». ¿Preu? 25 pessetes. L’endemà ja li havia caigut el malnom que l’acompanyaria la resta de la seva vida: Tonet de la Música.

    Després es va inventar el microsolc i, amb ell, els singles i els elapés. Però la mecànica per obtenir novetats en aquell petit país era ben rudimentària: «Telefonàvem a les fàbriques franceses de La Voz de su Amo i Deutsche Grammophon, ells et deien el que havia sortit i tu feies les comandes. Els discos arribaven en tren fins a la frontera i, d’allà, en camió fins a Andorra», explica.

Amb la policia a sobre

A mitjans dels anys 60 va esclatar el boom del comerç a Andorra i les botigues de discos van iniciar una època d’esplendor que duraria dècades. Gairebé tota la seva clientela era espanyola. «A Andorra només hi havia 4.000 habitants i més aviat eren pagesos sense cultura musical», recorda. I encara que el  que més venia era música clàssica, ja tenia la policia a sobre. «A vegades em feien retirar alguns discos de l’aparador, però darrere el taulell hi havia el que hi havia», deixa anar. Es refereix al controvertit Femmes, de Franck Pourcel, per exemple, a la portada del qual hi posaven dues dones despullades.

    Aviat la policia va començar a pressionar-lo per altres motius. «M’obligaven a tancar la botiga a les vuit en punt. ¡Però estava plena! Així que abaixava la persiana i seguia venent», explica. Melòmans, músics, periodistes i discjòqueis anaven a Andorra en massa a comprar les novetats que no arribaven a Espanya. Fins i tot Tita Cervera i la filla de Franco, Carmen, van ser clientes seves. I botigues de Barcelona com Algueró i Castelló es proveïen també allà. «Se’ls emportaven per 350 o 400 pessetes i els venien allà per 800», explica. Molts eren discos censurats a Espanya.

    Tonet de la Música va obrir la seva pròpia botiga el 1976. «Com que tothom em coneixia com el Tonet de la Música, la vam anomenar així», confessa. No li va anar gens malament. «El cap de setmana no paràvem. No tancàvem ni al migdia», explica. Allò era una autèntica febre. «A vegades em trucaven a la nit a casa dient-me que necessitaven tal i tal disc. Baixava, els obria, els el venia i llavors entraven uns turistes, després uns altres i al final no tancava fins a les dues de la matinada», assegura.

Notícies relacionades

La música es fa virtual

Tonet de la Música, mig segle venent 'música en conserva'

    Tot el que explica avui Tonet sona a ciència-ficció. «Vam arribar a tenir dues caixes en una mateixa botiga: en una cobràvem amb francs, i a l’altra, amb pessetes. I a les dues la cua de gent sortia fins al carrer», afegeix. «Als francesos, tot el que fossin castanyoles i guitarres els encantava», aclareix. I als espanyols, tot el que no travessava els Pirineus. «Hi havia qui s’enduia 60 discos. Jo pensava que no passarien la duana, però era el seu problema».

    El negoci encara va ser rendible molts anys més. «Vaig arribar a tenir set locals i més de 40 treballadors fixos», calcula. «Però va arribar internet i es va acabar tot», assumeix encara ferit. «Tot allò ja no es veurà mai més», assegura als 84 anys. El 2011, després de desfer-se de tot l’estoc, va tancar l’última sucursal del Tonet de la Música. «No ens va quedar ni un sol disc».