Andreu Buenafuente i Berto Romero: "El reconeixement és més bonic que la fama"

Andreu Buenafuente (Reus, 1965) va debutar al cine el 2014 amb 'El culo del mundo', documental que va dirigir i va protagonitzar i en el qual mostrava la seva vida personal i professional. Ara, el 'showman' televisiu torna a la gran pantalla, però amb una història de ficció en què demostra les seves taules. Dirigida per Dani de la Orden ('Barcelona nit d'estiu'), 'El pregó', que s'estrena divendres, és una simpatiquíssima comèdia que el presentador protagonitza juntament amb una de les seves parelles professionals: Berto Romero (Cardona, 1974). És la primera vegada que els dos professionals del riure treballen junts a la gran pantalla, on es posen en la pell de dos germans que van ser ídols de masses els 90 gràcies a una cançó tecno pop. Un sol tema els va convertir en divinitats. Però han passat els anys i ara són estrelles estrellades. El personatge de Buenafuente es guanya la vida netejant piscines i el de Romero, en concerts de mala mort. Un dia reben la trucada de l'alcalde del seu poble natal (Jorge Sanz, en plena forma) perquè escriguin i llegeixin el pregó de les festes. Està molt ben pagat, així que els germans accepten.

Es posen en la pell de dues estrelles estrellades. ¿Hi ha res més efímer que la fama?Andreu Buenafuente: La mateixa paraula ja és dolenta. La fama mal entesa. És més bonic dir-ne reconeixement. La pel·lícula és una metàfora de tot això, dos tipus que ho van petar i després es van esvair.

Berto Romero: La fama és una conseqüència de la teva feina, que pot venir o no venir. Però no ha de ser mai el fi últim perquè llavors estàs perdut.

¿Entenen la bogeria en què cauen molts fans?B.R.: Jo no, la veritat.

A.B.: És estrany. Aquesta histèria...

B.R.: I aquestes tremolors.

A. B.: És inquietant, sí. Nosaltres no ho hem patit. Tenim alguna fan, però res comparat amb els cantants, per exemple. És una cosa que forma part de l'espectacle. Dóna color.

Som en un hotel de luxe. Ens envolten maquilladors, assistents de premsa. Hi ha càtering per a vostès i els periodistes. Això sembla un 'junket' [sessió de promoció] d'una pel·lícula de Hollywood.A.B.: 'Junket', quina paraula tan rara, ¿veritat? Però és feina. Feina en equip.

B.R.: Es tracta de portar tots els assumptes de la pel·lícula amb professionalitat. Tot això dels maquilladors i el càtering no hi és perquè els periodistes penseu que som importants. És perquè heu de fer la vostra feina. I nosaltres, la nostra. S'han de fer les coses bé, encara que sigui una comèdia com aquesta, senzilla, lleugera i sense pretensions.

¿Sense pretensions? És una pel·lícula que fa riure molt i moltes vegades.B.R.: Quan dic sense pretensions em refereixo que 'El pregón' no pretén tenir l'última gran paraula en el cine. No pretén ser la gran comèdia definitiva. No. És un pas en les nostres carreres, és un totxo a la casa de la comèdia pàtria. Vol provocar el riure, i en això sí que és ambiciosa. Hem volgut fer una pel·lícula comercial, competent i equilibrada.

'Ocho apellidos vascos', 'Ocho apellidos catalanes', 'Anacleto', 'Tres bodas de más'... ¿És un bon moment per a la comèdia espanyola?A.B.: Sí, s'està regularitzant l'ús i l'el gaudi de la comèdia. I és molt bona notícia. Com a professional del sector, n'estic encantat. Disfrutem i cuidem aquest moment.

B.R.: El públic reconeix que la qualitat és alta. Poden agradar més o menys, però la factura és impecable. Espanyolada ja no és sinònim de 'cutre'.

A.B.: L'equip tècnic d''El pregón' ha treballat amb directors i actors internacionals, cosa que considerem un símptoma de recuperació i de professionalitat. El director [Dani de la Orden] és un paio que ha estudiat a l'ESCAC i que als seus 26 anys ja ha rodat ¡tres pel·lícules!

B.R.: Té el cap moblat. Sap que el cine és art, però també indústria.

Fins ara, Carlos Areces era el rei ensenyant el cul a la pantalla. Ara el desbanquen vostès.A.B.: El cul d'Areces és insuperable. Jo m'hi acosto modestament. Ara seriosament, hem tingut tota la llibertat per fer el que hem volgut: cantar, plorar, despullar-nos... 

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Amb les seves tremendes agendes de feina, ¿com concilien? [Buenafuente, parella de l'actriu i presentadora Sílvia Abril, té una filla, i Romero, dos nens i una nena].A.B.: Jo, a més d'El Terrat, tinc una empresa que es diu Andreu i Els Que L'Ajuden. Sense ells seria impossible. A casa entra un cangur, en surt un altre. I quan en fan falta dos, doncs dos. Sóc un privilegiat.

B.R.: Per a mi, la família és una prioritat absoluta. He blindat una part de la meva vida per als meus fills. Els porto al col·le i els vaig a buscar. A partir de les cinc de la tarda, estic només per a ells. També sóc un privilegiat. La conciliació és un assumpte del qual hem de parlar més. Els pares d'ara som molt més actius amb la paternitat del que ho van ser els nostres, però és un camí que s'ha de continuar recorrent perquè, primer, no caigui tot en mans de les mares, i, segon, perquè tots entenguem que la vida no és només treballar i treballar. També s'ha de viure i criar els fills. S'ha de donar un espai a la família. Si això falla, falla tot. Tinguem-ho clar d'una vegada.