Joana Serrat, una tènue emoció

Sense formar part de cap tendència moderna en particular més enllà de la seva adscripció a l'activa, però molt diversa, escena d'Osona, Joana Serrat ha desenvolupat una proposta de contorns clàssics, en anglès, amb arrels en el folk americà i oberta a la melodia pop, que s'ha anat guanyant el públic. El bon aspecte, aquest divendres, de la sala gran de l'Apolo, va semblar sorprendre-la a ella mateixa ("fa molt de goig!") i alimenta la idea que cada artista ha de crear la seva pròpia manera d'establir vincles sense atenir-se a carrils prefabricats.

Serrat evoluciona amb rapidesa, no en el sentit de canviar d'estil o sorprendre amb noves troballes de l'estètica musical, sinó en el de madurar i convertir en antigues unes cançons que no tenen més de dos, tres o quatre anys i que ja han de deixar pas a les noves. Així que, si bé al seu dia va dir que 'Dear great canyon' (2014) era el disc de la seva vida, potser hagi deixat de ser-ho, ja que a l'Apolo el va citar molt poc i es va centrar en el nou, 'Cross the verge', a partir de la peça que l'obre, 'Lonely heart reverb'.

PINZELLADES COUNTRY

Cançons que despleguen aquest gust per l'arrel nord-americana combinant climes envoltants, de suau melancolia, amb brots d'instint lluminós, evitant una recreació en la foscor, i valent-se del quintet conegut familiarment com The Great Canyoners. Amb un 'pedal steel' omnipresent, que va emfatitzar la pinzellada country a 'Saskatoon (Break of a dawn)' i 'Solitary road', i cuidant elaborades textures amb tendència onírica, com 'Desert valley', o gòtica, cas de 'Black lake' que en el disc canta Neil Halstead (Slowdive, Mojave 3).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De la barreja de l'essència americana amb el pop més esvelt van brotar 'Tug of war' o 'Cloudy heart', peça que encaixaria en la facció més 'roots' de The Lemoheads. I 'Green grass', un dels pocs rescats del disc anterior. Modulacions que en cap moment van resultar brusques, conduïdes per una veu solista de naturalesa suau, confident, que es va acostar al recolliment d'una Dolores O’Riordan a 'Cross the verge', però estalviant-nos la seva tendència al crit.

L'origen d'aquestes cançons és una Serrat a soles amb la seva guitarra, i aquí va tornar quan, en els bisos, es va valer de l'acústica a 'Your gold could be mine' i d'un model elèctric en la cançó més antiga de la nit, 'Sharing wine (A summer tale)'. Cinc anys. Sens dubte, una eternitat.