Rovira i Elejalde es posen seriosos

El popular Dani Rovira ha decidit fer bastant aviat el gir amb què tants actors còmics decideixen demostrar el seu potencial dramàtic. En la pel·lícula que roda actualment en diverses localitzacions de Catalunya interpreta Ramón Arroyo, l'home que es va proposar completar un triatló de llarga distància -la prova coneguda com a 'ironman'- per combatre el decaïment físic i psicològic producte de l'esclerosi múltiple recurrent que li van diagnosticar amb 32 anys. És una malaltia que comporta seqüeles de tot tipus (motores, visuals i sensitives) i que es manifesta com i quan vol, cosa que provoca en el pacient molta incertesa.

El títol del film, '100 metros', fa referència a la resposta que Arroyo va rebre d'un metge quan va preguntar si amb aquesta malaltia podria fer exercici. "No podràs córrer ni 100 metres", li van dir. Però en la competició Challenge Barcelona-Maresme del 2013 va fer més que això: 3.800 metres de natació en aigües obertes, 180 quilòmetres en bicicleta i, a manera de tortura final, els 42 quilòmetres i 195 metres d'una marató. 

La història d'Arroyo va adquirir una notable popularitat al ser explicada, amb el tacte i les bones formes visuals habituals, pel programa 'Informe Robinson'. Ara, l'ambiciosa producció de Filmax només farà una cosa més gran l'aura llegendària al voltant d'aquest lluitador.

A CASA

El 'set' de rodatge de la pel·lícula estava divendres passat a Sant Just Desvern. Allà s'ha creat la casa dels Arroyo, un pis ampli i confortable, amb parquet del que sembla auró clar, el bon saló, la bonica cuina americana o el somiador despatx on el protagonista reuneix -és llicència de la pel·lícula- tota el seu 'memorabilia' de superherois, en particular de... Iron Man.

Rovira no rodava aquell dia però es va acostar a saludar i a contestar preguntes amb tota afabilitat. Els que sí hi eren són Karra Elejalde i Alexandra Jiménez, pare i filla en la ficció. Ella és la dona de Ramón; ell, el seu sogre i entrenador, les dues coses al principi amb molta reticència i després, una mica menys. "No sento empatia per aquest home, no el vull per a la meva filla", explica Elejalde, "però a poc a poc es va guanyant el meu respecte. Si al principi només em desperta menyspreu, al final sento admiració".

L'escena que assagen és bastant minimalista: essencialment, consisteix en Alexandra / Inma acostant-se a la porta tancada d'una habitació en què, presumptament, hi ha Dani / Ramón i cridant sense èxit el seu marit. Poc més que això. Però el 'teaser' que es projecta a la premsa avança tensió dramàtica i bastanta acció espectacular, amb Rovira transformat físicament per al seu paper. 

"Està molt fort", confirma el director Marcel Barrena, que ha sumat gags al drama i l'acció per fer una pel·lícula, en la seva pròpia definició, "''feelgood'". 'Bonrotllera'. Llàgrimes però també rialles i un missatge, abans que res, inspirador. "Ningú explica les coses boniques. I si he de passar quatre o cinc anys fent una pel·lícula, prefereixo fer-ne una que em pugui millorar com a ésser humà". 

L'anterior, 'Món petit', explicava en clau documental l'aventura d'Albert Casals, jove barceloní que va viatjar des d'Esparreguera fins a East Cape, Nova Zelanda, en cadira de rodes. "Però és casualitat que acabi rodant aquestes històries de superació. La gent que vegi el que faig pensarà que sóc un 'hippy', però sóc tot al contrari; sóc un català pessimista".

"POSAR-HI COLLONS"

Notícies relacionades

Toni Ruiz compleix el somni americà de Mango

Els ramats i la Sagrada Família

Gairebé català, encara que mai pessimista, també sembla Rovira, que encadena projectes rodats a Catalunya: abans de '100 metros' va passar per 'Ahora o nunca' i 'Ocho apellidos catalanes'. El seu pròxim projecte important per aquí no és una pel·lícula: és el mig 'ironman' de Calella, que se celebra el 22 de maig i que s'ha proposat completar amb Ramón Arroyo. "Ens va venir la idea dues o tres setmanes abans de començar el rodatge. Puc dir que Ramón i jo hem forjat una amistat bastant bonica. Estem tot el temps en comunicació. Gràcies a ell he pogut arribar a entendre com es comportaria una persona amb esclerosi".

Segons Rovira, l'objectiu de la pel·lícula, que encara no té data d'estrena, no és tocar la fibra: "L'objectiu és que cada espectador surti del cine amb ganes de posar collons a la vida. Emocionar, emocionarà, perquè és com si fiquessis el cor en una coctelera i li fessis quatre sacsejadess. Però serà el tipus de pel·lícula que la gent recomanarà no només per ser bona sinó per terapèutica".