Ramon Andrés: "La societat té una actitud suïcida"

En una societat violenta i discriminatòria, el suïcidi sembla natural. Representa fugir de la mort obligatòria a través de la voluntària, afirma l’assagista Ramón Andrés (Pamplona, 1955). Per als animals, que no tenen el concepte de vida i mort, deixar-se caure per un barranc és l’única opció per escapar del seu caçador. Les cèl·lules s’autodestrueixen buscant regenerar-se. Morir com a part de la vida. Aquesta és la reflexió d’Andrés a Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente (Acantilado), on analitza la mort voluntària, no com una malaltia mental, sinó com un estat natural al llarg de la història de la humanitat. La intenció és comprendre el fenomen en un intent per disminuir-ne la incidència.

–¿Què el va motivar a investigar sobre aquest tema? 

–M’interessava saber com un fet tan interessant, un acte tan decisiu, s’ha viscut al llarg de la història en general i de la història de les mentalitats en particular. Estirant el fil, ens explica molt sobre el concepte de vida, sobre la civilització. Va ser revelador descobrir com en l’antiguitat no se censurava, en línies generals, la mort voluntària.

–A l’assaig s’infereix una diferència entre els conceptes mort voluntària i suïcidi, ¿en què radica aquesta diferència? 

–Es parteix d’un punt que és Aristòtil, que condemna el suïcidi. Abans no hi havia una condemna explícita, tot i que hi havia càstigs per al suïcida o les famílies d’un suïcida. Ell diu que tu no et pots treure la vida perquè ets propietat de la comunitat, ets un ciutadà, i aquesta comunitat ha invertit en tu, en la teva formació. En l’antiguitat no existia la paraula suïcidi; hi havia fórmules com donar-se mort i la mort amb pròpia mà, però en cap moment hi va haver un terme que parlés d’assassinat. Aquest sorgeix al segle XVII, a Anglaterra, amb el metge Tomas Brown. La paraula entra en ús i significa un pas important. S’entén com un mal.

[Encara que no hi ha registres exactes del nombre de suïcides als segles XVI i XVII, Andrés assenyala que en el present de morts voluntàries n’hi ha més. No obstant, la destrucció ve tan d’antic com la necessitat de l’ésser humà de regenerar-se. Condició in crescendo quan una societat viu en estat fallit.]

–¿S’entén que per naturalesa ens destruïm? 

–Hi ha en la naturalesa el dret de supervivència, però també el d’autodestrucció. Al final acabo preguntant per què es condemna un suïcida si la societat té una actitud suïcida. Té una autoerosió, un autodesgast, vivim un suïcidi social. El que pretenc és que es provi d’entendre, que no es condemni, que no hi hagi prejudicis que són malalts, almenys no tots.

[Aquí Andrés hi insisteix: un suïcida no és un malalt mental. La medicina ha catalogat els suïcides com a depressius, en el millor dels panorames possibles, però l’autor assenyala que en molts casos es tracta d’una crisi emocional temporal, no d’una malaltia.]

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Si no és una malaltia i per tant no hi ha un tractament, ¿com es pot atendre aquest fenomen social? 

–Amb el llibre procuro que s’entengui. Hem caigut en democràcies nihilistes, se’ns ha acostumat a viure sense sentit. I això crea individus apartats. Tenim la discriminació industrialitzada, en un sistema fallit les persones que queden apartades en són propenses. L’ideal seria no transmetre més violència i, amb persones pròximes, acompanyar-les si pensem que poden patir una crisi.