Igor Paskual: "El rock va ser la meva arma de supervivència"

Asturià nascut a Sant Sebastià (1975), el guitarrista de Loquillo mostra la seva veu a 'Tierra firme', el seu segon disc en solitari. Llicenciat en Història de l’Art i autor de dos llibres, Paskual combina el riff amb la teorització al voltant de la música. Aquest divendres actua al Barts Club (21.00 h), en el festival Guitar BCN.

–Vostè és aquell guitarrista que, armat amb un model Flying V, va irrompre en un concert de Loquillo a la plaça de Catalunya, a la Mercè del 2002, com si acabés de sortir d’'El fantasma del paraíso'.

–¡És veritat! Jo encara no era membre de la banda, però llavors començava a col·laborar-hi com a compositor. Era la meva pinta en l’època de Babylon Chat, grup amb el qual feia una cançó dedicada a Bowie, 'Camaleón'.

–No s’identificava amb els col·legues de generació, com els seus paisans Manta Ray i Australian Blonde.

–Coneixia tota la generació de l’indie asturià, sóc molt amic de Nacho (Vegas), però la seva proposta no era el meu ideal. Tampoc el rock 'malasañer', tan de testosterona.

–I va tirar pel glam.

–Des del vessant més visceral, de Slade o Gary Glitter fins a Roxy Music i Bowie. Amb aquests vaig veure que em podien emocionar tant Dostoievski i Oscar Wilde com Iggy Pop.

–Ha sigut coordinador, a la Universitat d’Oviedo, d’un curs sobre la transcendència artística de Bowie.

–Fa dos anys. Quatre mesos a una classe per setmana. ¡I hagués donat per a deu classes més! David Bowie és l’art-rock per excel·lència, incloent moltes referències, fascinat pels sons negres i entestat a fer del rock una cosa reflexiva i europea.

–¿Li sembla que la seva mort simbolitza el final d’alguna cosa o ens estem posant pretensiosos?

–Bé, va ser un cop. Sento que anem a un món complex que Bowie ens ajudava a entendre. Ell dominava el saber estar en el 'mainstream' amb les seves pròpies regles.

–'Tierra firme' és un disc de rock. ¿Per vostè què representa aquest gènere entrat el segle XXI?

–Per a mi va ser una arma de supervivència, i desitjo que segueixi sent-ho. Un art amb una immediatesa que no té la literatura i que a la vegada és literari. Un camp de batallaon cada un es pot refugiar i mirar el món. Encara pot ser això. Per a la gent gran és una manera de sentir-se jove, i per a la jove és una manera de sentir-se gran: adulta, més sàvia, diferent.

–Aquest és un disc sobri, sense sobreactuació ni obscurantisme, amb un punt de cantautor.

–De rock d’autor, sí. Obscurantista no, perquè detesto la tristesa com a element de prestigi crític.

–«Ha nacido un nuevo cantautor español, por su cara de pena dirías que es de Kenia», canta.

–Això que sigui més fàcil guanyar un Oscar amb un drama que amb una comèdia hauria d’estar superat. El meu rock s’adapta a la meva edat: no tot és nit, ni frivolitat, ni som totalment foscos ni lluminosos. 'Opulencia' té una lletra vulgar i l’anava a treure, però la vaig deixar per això, perquè jo també puc ser vulgar.

–¿Quina és aquesta 'Tierra firme'?

–Un lloc sòlid que pot ser l’amor, la família, la professió, en el meu cas el rock. Un lloc en el qual ser valent, perquè si tens la teva arrel assentada, et pots atrevir a anar més lluny.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

–La seva gira gairebé se solapa amb l’edició del nou disc de Loquillo.

–Sí, d’aquí algunes setmanes surt el disc 'Viento del este', amb cançons de Carlos Segarra, Gabriel Sopeña, Sabino Méndez… i meves. Tinc molta sort.