Imre Kertész, la consciència després d'Auschwitz

Imre Kertész es va preparar per a la seva mort a consciència. Fa 15 anys que li van diagnosticar un parkinson, un procés lent que li va permetre posar els seus assumptes en ordre. L’última cosa, la correcció i edició d’'El espectador', diari de la dècada del 1991 al 2001 –just un any abans que se li compliqués la vida quan li van donar el Nobel–, que es publicarà pròximament a Hongria. Poc abans, havia fet el mateix amb 'La última posada', volum reflexiu i fragmentari, de caràcter testamentari, que ara quasi coincideix a les llibreries espanyoles –sortirà el 6 d’abril– amb la seva mort, ahir, dijous, a  la seva Budapest natal. Tenia 86 anys i no l’havia abandonat la seva ironia jueva. Al poema 'Óbito', que tanca el llibre, va escriure: «Un home de bon gust ja no viu a la meva edat».

Seguint aquesta pràctica de despullament, també va anunciar fa quatre anys que ja no escriuria més. Perquè ja havien mort els últims testimonis de l’Holocaust i perquè ell, considerava, ja ho havia dit tot sobre un tema, el seu gran tema, el de l’individu intentant sobreviure al corró de la Història, sobre el qual gira tota la seva obra. En total, set novel·les i el mateix nombre de llibres d’assaig, reflexió i memòria, que amb prou van trobar ressò en els lectors fins que els acadèmics suecs la van treure a la llum.

Pocs el coneixien el 2002, però els  periodistes culturals no tenien excusa perquè l’encertat i exquisit Jaume Vallcorba ja havia apostat per ell i n’havia editat la l’obra mestra, 'Sense destí', i algun llibre més –'Kaddish pel fill no nascut' i 'Jo, un altre'– a Quaderns Crema i a Acantilado, segells que van seguir gairebé tota la seva trajectòria. El Nobel a Kertész premiava una obra important, però també distingia per primer cop amb el guardó –bastant tard per cert– un autor de l’Holocaust. Llegiu Primo Levi, Jean Améry, Jorge Semprún o Paul Celan.

A BARCELONA

A 'Sense destí', que va publicar el 1975 amb una repercussió nul·la al seu país, Kertész va traslladar la seva pròpia experiència de noi de quinze anys deportat al camp de concentració d’Auschwitz, relatada sense rancor ni estridències amb un detallat distanciament. Aquell to molt probablement tenia a veure amb el seu caràcter afable i tímid, que es va fer evident en la seva visita a Barcelona el 2007, per la publicació del seu llibre d’autoentrevistes 'Dossier K'. Vallcorba el va allotjar llavors al luxós Hotel Miramar i ell no deixava de passejar-se meravellat pels seus passadissos, atenent la premsa amb una simpatia i  humor sorprenents en un home amb el seu passat. I no obstant, als seus diaris s’hi llegeix: «Em mata ser un personatge públic».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La paraula Holocaust mai li va agradar a l’autor hongarès perquè imposava una sacralitat a la violència sòrdida dels camps. «Durant tota la meva vida m’he dedicat a transformar la negativitat dels camps en creativitat. És un haver de viure després d’Auschwitz», va dir donant un nou sentit a la frase d’Adorno, per a qui l’experiència del camp d’extermini acabava també amb tota possibilitat de poesia. Per l’escriptor, els seus llibres naixien d’una exigència, haver sobreviscut i ser testimoni de la crisi moral més gran a la qual s’ha enfrontat mai Europa.

AMOR I ODI

Kertész no es va portar gaire bé amb el seu país, Hongria, per al qual els últims anys ha tingut paraules molt dures, adreçades a l’autoritarisme del president Viktor Orbán. Per a ell era una mena de posada al dia de la censura que va patir sota el poder soviètic quan intentava guanyar-se la vida com a periodista i publicar les seves obres. Els últims anys, l’autor vivia a Alemanya, país on se sentia més respectat i al qual havia cedit els seus manuscrits. Però quan va saber que el final era a prop, fa menys d’un any, va tornar a casa seva, a Budapest.