'Don Joan' sedueix els adolescents

Alguns van entrar amb el gest d’obligada resignació. Ni que haguessin d’aparèixer darrer el teló les temudes matemàtiques. Males experiències ho expliquen. «A mi no m’agrada el teatre, prefereixo el cine. Vaig veure una obra en anglès i una altra de poètica i no em van agradar gens. Bé, tampoc vaig entendre’n gaire res», es va sincerar un adolescent abans de sotmetre’s al jou de Don Joan, dimecres al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Però hi va haver sorpresa. La trencadora adaptació de la companyia La Brutal que firma David Selvas, amb baralles, misteri i recursos de caràcter cinematogràfic, va aconseguir, almenys, un convers a la causa escènica. «¡Aquesta sí que mola!», va admetre cent minuts després el mateix alumne de l’escola Sant Joan Baptista de Barcelona.

Va molar i va divertir –més la primera part– als estudiants d’entre 12 i 17 anys de diverses escoles de Catalunya que van assistir a una de les 34 funcions escolars programades aquesta temporada pel TNC. Don Joan els va seduir, van coincidir tots, per la moderna recreació, el seu trasllat a un hotel amb paios i paraules d’avui dia.

Coneixien les aventures del mite –«un caradura molt liberal»– però l’estil cool de la proposta els va enxampar desprevinguts. «Vam veure una versió clàssica de l’obra de Molière i prefereixo aquesta. Quan els clàssics s’actualitzen i utilitzen el nostre vocabulari, ens impacten més», va raonar l’Àlex, arribat amb la seva classe des de Figueres i aficionat, aquest sí, al teatre. Al seu costat, l’Elizabeth va corroborar la seva tesi: «El toc contemporani li dóna molta més proximitat i ajuda a entendre-ho millor. És tan realista que t’enganxa molt. M’ha agradat la ironia i l’humor, els canvis d’escena són impactants, i la tria del bar, molt adequada». 

 

DE LES RIALLES A LA POR

Una vintena de privilegiats van flipar encara més quan van ocupar com a figurants l’escenografia en el primer acte. Asseguts a les taules del bar restaurant van veure a un pam de nas com el cràpula don Joan –Julio Manrique– anava de caça. A la platea, rialles –especialment sonores quan el conquistador s’ho muntava pel terra amb la cambrera (interpretada per Nausicaa Bonnin)–; algunes mirades furtives al tipàs d’Anna Azcona i xiuxiuejos, que un professor va intentar en va silenciar.

Després de la comèdia frívola i àgil, a la segona part el panorama d’emocions va canviar, paral·lela-ment a la caiguda del déu. Es va veure algun badall –«l’escena del pare [Lluís Marco] m’ha avorrit», va confessar una noia– i després va calar la por entre els espectadors més espantadissos. «Hi ha moments que he sentit pànic, molta tensió; el joc de llums i sons és genial. M’ha encantat, és la millor obra que he vist», va assegurar la Gemma un cop superats els sobresalts. «No m’ho esperava, creia que seria més avorrida».

Ja se sap, a aquests fills del món virtual el teatre els entra més pels ulls que per l’orella. El suspens el van donar, és clar, als monòlegs llargs. «Són els passatges més pesats i lents, els que més costaven», van convenir dues alumnes de l’Institut Tarragona que, això sí, van afalagar  l’elenc: «¡Què bé que ho fan tots!».

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Una altra colla del mateix centre va apuntar al més apropiat per opinar. «Pregunti-li al Frankeli, ell sí que en sap d’això». I va parlar el tal Frankeli. «A mi el teatre sempre em sorprèn i em sembla més interessant que el cine. Els actors estan en directe, sense trampa, si fallen ho veus, no poden repetir. Es veu tota la veritat. S’ha de tenir molt de coratge i valentia per sortir allà», va argumentar el noi, que va valorar les «emocions» provocades pel repartiment i els efectes, i va revelar una frustració: «M’agradaria ser actor però no en tinc la capacitat».

Parlant de la trama, per aquests estudiants l’amoral conquistador abunda aquests dies. «Hi ha molt de sobrat pel món. Es passen de to», van assegurar a l’uníson tres alumnes. «I no només ells. Elles també», intervé ràpid el sexe oposat. «¡Ara hi ha també moltes donjoanes!». H