Chus Lampreave, l'humor surreal fet dona

Hi ha actrius i actors associats a l'obra d'un sol director. És el cas de Chus Lampreave, que va morir ahir a Almeria als 85 anys. Sempre se la recordarà pels seus papers secundaris en el cine de Pedro Almodóvar. De fet, és la “noia” Almodóvar per excel·lència. L'atzar ha fet que la seva mort coincideixi amb l'estrena, aquest divendres, de l'última pel·lícula del director manxec, 'Julieta', un melodrama generacional (aquí l'enfrontament és entre mare i filla, com en alguns clàssics del gènere: 'Mildred Pierce' i 'Stella Dallas') en què no havia cabuda per a personatges com els encarnats per Lampreave a 'Laberinto de pasiones', 'Entre tinieblas', '¿Qué he hecho yo para merecer esto?', 'Matador', 'Mujeres al borde de un ataque de nervios', 'La flor de mi secreto' (a la foto de sota, amb Rossy de Palma), 'Hable con ella', 'Volver' i 'Los abrazos rotos', les seves nou col·laboracions almodovarianes. Personatges ben diversos, sempre amb el mateix registre còmico-costumista de l'actriu.

Lampreave fa honor a la importància que en el cine espanyol han tingut sempre els actors de caràcter, mal anomenats secundaris. Necessaris com a contrapunt, generalment distès. A vegades autèntics roba-escenes. L'obra de Luis García Berlanga o José Luis Cuerda està plena d'aquestes cares insubstituïbles que han marcat una llarga i fecunda etapa en la història del cine espanyol. Lampreave s'incrusta en la llista dels més grans, d'Agustín González a Manuel Alexandre, passant per Pepe Isbert.

No en va el seu debut cinematogràfic va ser en un d'aquests films corals i d'humor negre, 'El pisito' (1958), de Marco Ferreri. Els primers temps de la carrera de Lampreave es caracteritzen per la seva afiliació al cine esperpèntic espanyol: 'El cochecito' (1960) del mateix Ferreri o 'El verdugo' (1963) de Berlanga. Abans que Almodóvar la descobrís i convertís en una de les seves icones –¿qui va donar més a l'altre, Almodóvar a Lampreave o l'actriu al director?–, la intèrpret de peculiar físic, proverbial gràcia, particular humor i surrealista oralitat ja havia demostrat el seu valor en la trilogia berlanguiana formada per 'La escopeta nacional' (1977), 'Patrimonio nacional' (1980) i 'Nacional III' (1982), en el paper de la divertida Viti, a més de fer-ho en l'obra d'altres directors habituats a la comèdia negra com José Luis García Sánchez.

LES SEVES SENYES D'IDENTITAT

Però Almodóvar li va atorgar les seves més reconeixibles senyes d'identitat. Portera xafardera i testimoni de Jehovà a 'Mujeres al borde de un ataque de nervios' (1988) o àvia addicta al Vichy, les magdalenes i altres coses a '¿Qué he hecho yo para merecer esto'? (1984), Lampreave es va transformar en la imatge precisa que Almodóvar volia oferir d'una determinada tipologia femenina, una espècie de miratge costumista enmig de la moguda, de la modernitat dels seus altres personatges, escenaris, decorats, colors i posada en escena. Malgrat això, no desentonava: podia ser tan moderna com Cecilia Roth, Carmen Maura o Penélope Cruz, però sempre rient d'ella mateixa i del que representava en pantalla.

Notícies relacionades

Chus Lampreave, la verdadera 'noia Almodóvar'

Mor Chus Lampreave

L'actriu li va donar a Almodóvar el necessari gest distès en els seus melodrames més acèrrims –'Hable con ella' (2002), 'Los abrazos rotos' (2009)– i la comicitat esperpèntica en els seus relats més esbojarrats –'Laberinto de pasiones' (1982), 'La flor de mi secreto' (1995)–, amb aquella peculiar forma de dir frases divertides en un context dramàtic o de ser més incisiva que ningú en una situació plenament humorística. La van disfrutar altres directors: Cuerda a 'Amanece que no és poco' (1988) –no podia faltar en aquesta pel·lícula absolutament coral de fantasia i humor negre–, Fernando Colomo a 'Bajarse al moro' (1988), Fernando Trueba a 'Belle Epoque' (1992), Fernando Fernán Gómez a 'Siete mil días juntos' (1994) o Santiago Segura en la saga 'Torrente'. Hauria sigut una presència excel·lent en el cine de Luis Buñuel.

En els últims temps li va agafar per fer publicitat i es va convertir en icona del mitjà: el seu paper en l'anunci de KH7 rodat per J.A. Bayona fa dos anys és tan impagable com la imatge que gastava en aquella època en sintonia amb la de David Lynch (camisa cordada fins al coll, cabells blancs pentinat cap amunt, cineasta amb el qual tampoc hauria desentonat.