Un crim de cine

Aquesta puta tan distingida a qui Juan Marsé dedica la seva última novel·la és un fantasma familiar a la seva ciutat imaginària. En veritat es va dir Carmen Broto, va ser assassinada el gener del 1949 i qui hagi llegit 'Si te dicen que caí' recordarà el cas i les circumstàncies tèrboles del crim tal com la va ficcionalitzar allà l’escriptor. En aquesta ocasió es diu Carolina Brul i va morir a la cabina de projecció del cine Delicias estrangulada amb una cinta de cel·luloide, potser perquè el cine –el mal cine– pot arruïnar els mites forjats a mitges per la memòria i la imaginació. Però Marsé no torna sense més ni més a  aquest episodi truculent, sinó que se’n val, carregat de valor simbòlic, per abordar la seva insatisfactòria relació amb el cine com a guionista i com a autor damnificat per adaptacions matusseres o fal·laces. I és aquest el motiu pel qual no situa la història en la postguerra sinó el 1982 i es col·loca a si mateix, o un transsumpte seu, en el centre de gravetat. Per fer-ho més clar, la novel·la s’obre amb una entrevista a aquest àlter ego on és fàcil reconèixer les dades biogràfiques i les opinions (rotundes) de l’autor. Tant ell com el seu narrador poden sostenir que la seva autobiografia més veraç està en la part inventada de les seves ficcions.

Aquest novel·lista que no és Marsé ni deixa de ser-ho recorda, des d’un vague present, que el 1982 va acceptar escriure un guió sobre el famós crim. El director de la pel·lícula, Héctor Roldán, vella glòria del cine antifranquista dels anys 50 (rere el qual s’endevina Juan Antonio Bardem), vol convertir el succés en un retrat crític de la misèria moral de la dictadura i, encara que el projecte a l’escriptor li sembla d’entrada anacrònic, s’avé a col·laborar-hi. Per a això va a comptar amb el testimoni del mateix assassí, Fermín Sicart, ja en llibertat després de complir una llarga condemna, que recorda com va treure la vida a Carol a la cabina de projecció on treballava però no les raons que tenia per fer-ho. El novel·lista oscil·la, insegur, entre la flamarada de la imaginació, el seu territori de confort, i l’imperatiu de la fidelitat als fets, però aquest vaivé entre ficció i testimoni el té incòmode i enfadat fins que una imatge mental de la prostituta i un parell de paraules fan el miracle i cobra vida el germen del relat. Les converses que el guionista manté amb Sicart orbiten sobre l’amnèsia selectiva d’aquest, però van acostant-se en cercles al centre d’aquesta remota nebulosa: per què va matar la dona que estimava, si bé la resolució del misteri és aquí accessòria.

Notícies relacionades

L'apatxe al turó

Juan Marsé: "No sé si arribaré a escriure una novel·la més"

Marsé alterna aquestes entrevistes, que reconstrueixen la trama d’anarquistes i informants de la policia en què estava enredada Carol, amb les escenes del guió que el seu escriptor va engiponant i en què ha d’introduir el farciment d’algunes figures secundàries. A través d’una d’aquestes, la prostituta cega Encarnita, es posa en relleu el mecanisme intern de degradació que funciona en la indústria del cine i com els bons propòsits tenen totes les de perdre quan entren a la trituradora del negoci en la seva dimensió més mercantil.

Així, tant la memòria personal atrapada en un halo mític com la dubtosa contingència de rescatar el nucli de la veritat perduda (el perquè del crim) acaben fora del guió, de la pantalla gran, com a matèries intangibles i no obstant necessàries que solament sobreviuen en l’escriptura del novel·lista. De Marsé, per descomptat, que ha volgut saldar saludablement alguns deutes.