Juan Marsé: "No sé si arribaré a escriure una novel·la més"

Juan Marsé ha recorregut als seus 83 anys un llarg viatge des que 'Últimas tardes con Teresa', fa mig segle, el va consagrar com un dels grans mestres de la literatura en castellà. I ho celebra amb una nova novel·la, 'Esa puta tan distinguida' (Lumen), en què torna a convocar els seus fantasmes: el cine com a taula de salvació en una postguerra plena de misèries, l’amabilitat de les prostitutes, l’humor sorneguer, la memòria i les seves trampes... però també ho aprofita –pur estil Marsé– per tirar amb bala contra la indústria del cine que va maltractar les seves pel·lícules i la seva paciència, i de passada, contra el procés sobiranista, del qual diu que està «fart».  

–¿Per què ha tornat en la seva nova novel·la a l’espectre del crim de Carmen Broto que ja va utilitzar a Si te dicen que caí? 

–Quan tenia 16 anys, molt a prop de la casa dels meus pares, vaig veure el cotxe on van assassinar aquesta prostituta i l’arma del crim, una maça de fusta. Aquella història va commocionar la Barcelona dels anys 40, perquè es deia que ella era una confident de la policia, una cosa que no es va demostrar. Va ser molt seguit per la premsa i també molt censurat. El primer cas que entroncava un delicte comú amb el poder. Molts anys més tard vaig conèixer l’assassí.

–¿L’assassí? 

–Sí, un dia de 1985 va trucar a la porta de casa meva i es va presentar com l’assassí de Broto. Volia explicar-me el que ell deia que era la seva veritat. M’acusava de no haver-la explicat bé a Si te dicen que caí, que òbviament era una ficció. Ell volia fins i tot que jo reescrivís la novel·la. Em va impressionar molt aquell home, pel seu aspecte: portava una gavardina a sobre de les espatlles, ulleres fumades i una actitud hieràtica, i el vaig persuadir que no seguís endavant amb el seu projecte d’escriure la seva versió sobre el crim, perquè, li vaig dir, no era gens versemblant. Vam mantenir una bona relació durant anys.

–¿Aquesta és la seva actitud davant de la novel·la? ¿La realitat no és tan versemblant com la ficció? 

–L’escriptor treballa amb la vida però la part més important és la inventada. Al llibre faig petites declaracions sobre el meu treball, com que per al meu personatge, i per a mi, és més memorable el naufragi del Pequod, el vaixell de Moby Dick, que el del Titanic. Darrere d’aquestes dues històries hi ha un fet real, també n’hi ha un a Moby Dick, recentment un llibre i una pel·lícula ho expliquen, però el fet substancial és què fas literàriament amb això.

–De totes maneres, el crim de Carmen Broto és una espècie de McGuffin que diria Hitchcock, una cosa en el fons irrellevant. 

–Sí, jo dic que és una espècie de trompe-l’oeil. Començant pel títol, perquè la puta distingida, en realitat, és la memòria.

–¿Aquest és el verdader tema de la novel·la, les trampes del record? El seu assassí té problemes amb la memòria personal. 

–Ell ha passat per Ciempozuelos, on el doctor Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatre adepte al franquisme, va fer experiments per detectar el gen roig. Al meu assassí li van esborrar la memòria allà, però no és una via en què hagi intentat indagar gaire.  

–Vostè va un pas més enllà i escriu que, el 1982, «tot el país semblava entestat a convertir l’ofesa memòria col·lectiva en un camp minat». 

–I el resultat és que encara no hem resolt les qüestions essencials i encara seguim patint les conseqüències del postfranquisme que encara està vigent. L’Església espanyola encara no ha demanat perdó per la seva implicació en el franquisme. Però és que ningú l’hi ha demanat que ho fes, i aquest és el mal. És evident que la democràcia no ha pogut resoldre aquestes qüestions. A la novel·la he procurat que aquestes coses quedessin implícites, sense referències directes.

–La novel·la també passa comptes amb el cine espanyol, aquest col·lectiu amb el qual ha tingut tants desacords. Hi ha el productor Andrés Vicente Gómez i els directors José Antonio Bardem i José Luis Ozores. 

–Jo no en revelo els noms, que el lector se’n faci càrrec. Pot deduir-lo si coneix els meus problemes amb l’adaptació d’El embrujo de Shanghái, però no és important. Volia a més reflectir la degradació del cine espanyol de l’època que s’inicia amb una determinada intenció política, excessiva a la meva manera de veure-ho, i s’acaba amb una pel·lícula de destape, d’un d’aquests directors als quals recentment han premiat, per cert, amb un Goya honorífic.

–¿Aquest llibre és un punt d’arribada de moltes inquietuds seves? 

–Sí, un punt d’arribada, gairebé un punt final [riu]. No sé si arribaré a escriure una novel·la més, encara que estic preparant uns contes. La veritat és que estic una mica cansat. És pesat descobrir, quan acabes un llibre, que no has après gran cosa de l’ofici. Quan era jove i treballava com a joier, em van ensenyar coses que servien per sempre, coses immutables. En literatura, no. Cada vegada has de plantejar-te noves solucions perquè les antigues ja no serveixen.

–¿S’ho passa malament escrivint? 

–Va per fases. Sempre tinc la sensació que em costa més esforç que a qualsevol escriptor mitjanament talentós. Després descobreixes que Flaubert es passava mesos per escriure tres línies.

–¿Què li ha ensenyat l’edat? 

–A desconfiar de l’èxit i a mesurar les meves paraules respecte a parlar de la feina. Abans ho feia amb els meus amics, Barral o Gil de Biedma. Però no he fet una conferència mai a la vida, se’m cauria la cara de vergonya.

–¿S’imagina com li aniria a Pijoaparte a la Catalunya d’avui? 

–M’agrada imaginar-me’l com a xòfer d’algun conseller, embolicant-se amb la seva dona, però és difícil perquè ja deu rondar els 70 anys.

Notícies relacionades

Test cinèfil de Juan Marsé

Un crim de cine

–¿I què diria del procés? 

–No ho sé. Catalunya és un país de fantasia. Les aspiracions dels addictes al procés estan projectant una Catalunya que no existeix. Tot és un disbarat. Estic fart i avorrit de parlar tant de l’assumpte. L’últim, aquest manifest de 250 homes savis i doctes per eliminar el bilingüisme. ¿Qui pot negar que és millor tenir dues, tres o quatre llengües que una? ¿Com en una família on es barregen el català i el castellà renunciaran al segon? ¿A qui se li acut? ¿Amb quin dret? Jo parlo i escric en la llengua que em surt dels ous.