La mort explicada a través del silenci

En un entorn auster, quatre persones s’enfronten al repte d’explicar la mort amb l’eloqüència del silenci, d’evocar el dol sense paraules. Són els encarregats d’informar una família que la seva filla s’ha suïcidat. Però quan no aconsegueixen narrar com la nena es va tirar al riu, deixen que les mirades, la respiració i l’entorn mut ho facin. Aquesta és una de les escenes clau d’'Interior', obra de teatre dirigida per Hermann Bonnín que des d’ahir acull La Seca Espai Brossa.

    La peça, que estarà en escena fins al 8 de maig, és una adaptació del text Variacions sobre la mort de l’escriptor belga Maurice Maeterlinck (Gant, 1862-Niça, 1949) amb dramatúrgia de Sabine Dufrenoy a partir de la traducció de Jordi Coca. El cartell està integrat per Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla i Marta Laia de Mendoza.

MINIMALISME

El muntatge es caracteritza pel minimalisme, tant a l’escenari com  en els diàlegs, per donar més espai físic i temporal a un silenci reflexiu. «La figura de Maeterlinck va generar a finals del segle XIX i inicis del XX una revolució en l’art a l’oferir una experiència del món dels sentits, el silenci, l’eloqüència del silenci i les paraules. Entenia els seus personatges com a símbols», apunta Bonnín.

    Per al director, Maeterlinck –dramaturg, poeta i assagista, autor de 'Pélleas i Mélisande' (que Claude Debussy va convertir en òpera) i 'El pájaro azul'– va establir les bases del modernisme a partir dels seus escrits simbolistes, tant en la poesia com en el teatre. En els escrits va reflexionar sobre la vida, la mort, el mal i l’ésser humà. I en les arts escèniques va traduir les seves preocupacions estètiques en muntatges més íntims. A Interior, per exemple, l’atenció se centra en el pensament dels quatre actors sense distraccions musicals. Fins i tot són evidents els lapses de silenci, que suposen una manera d’explicar la mort de la nena. 

VIGÈNCIA

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les poques interrupcions que hi ha són degudes als gràfics de Joan Cruspinera, que ajuden a construir un ambient simbòlic. «L’obra llegida dura uns 30 minuts, i interpretada, una hora i quart. És insòlit presentar el silenci, però els actors han fet un bon treball d’exploració d’aquest món sense paraules», diu Bonnín.

    Per donar equilibri al muntatge, els diàlegs són plantejaments poètics. Aquí, Maeterlinck va oferir una anàlisi filosòfica sobre la vida i l’ésser humà, la tragèdia quotidiana i el destí. I si bé responen a un context social de finals del segle XIX, segons l’opinió del responsable del muntatge, mantenen una total vigència en la societat contemporània. «Parla sobre la mort com un sistema associat a la vida, com a part d’aquesta», subratlla.